Cultura
Ànimes d'aparador
A ‘Vestir la moda', la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran exhibeix 60 peces restaurades, provinents de fons propis
Permet un viatge de tres segles pels costums, l'economia i fins i tot els conreus a través de la moda
Els vestits pertanyien a burgesos i pagesos rics, les úniques peces que han arribat fins als museus
Una camisa blanca de lli o cotó sobre la pell. Després, calia afegir-hi la cotilla, la tapacotilla, les calces, els enagos i el faldellí. A inicis del segle XVIII i fins acabada la Primera Guerra Mundial, el cos de la dona burgesa era un aparador rígid, pesat i pompós, que servia per exhibir, com una altra propietat més, la riquesa del marit. Costa d'imaginar-se com devia ser la mobilitat femenina, presonera entre barnilles de fusta a la cintura per cenyir el gipó, una peça habitual entre els segles XVIII i XIX al món rural. Especialment, després que les imatges cinematogràfiques i pictòriques hagin fixat a la retina popular aquests vestits com a icones de refinament i elegància.
Al Museu de l'Urgell i fins al 19 de març, el quadre esdevé real davant un conjunt de gipó, faldilla de seda i mocador que un dia va lluir una pubilla de casa Carrové de Santa Linya en el segle XVIII. La Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran exposa una seixantena de vestits i complements restaurats, des de finals del segle XVIII i fins als anys vint del segle XX. Les peces han estat restaurades i provenen dels fons dels museus comarcals de l'Urgell, Cervera i la Noguera, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu i el Museu de Lleida. “Expliquem el món burgés, el dels pagesos enriquits. No disposem de peces de gent modesta, perquè les apedaçaven fins que ja no servien”, apunta el director del Museu de l'Urgell, Jaume Espinagosa. Els vestits permeten un viatge de tres segles pels costums, l'economia i fins i tot la producció agrícola de les terres de Lleida –el cànem a la Noguera, la llana al Pirineu– complementats per un interessant catàleg. Des de les barretines vermelles dels joves pagesos a les musques dels vells, de la maneta de sal que es posava a la boca dels infants quan ploraven durant el bateig per foragitar mals esperits, a les mantellines per cobrir-se el cap que les burgeses del segle XIX van adoptar de les pageses. La moda masculina és present a l'exposició, però la variació és menor al llarg de tres segles: del calçó al pantaló, del corbatí a la corbata, del gec a la jaqueta.
Hores de fil i agulla en un vestit negre cedit per la família de Manuel de Pedrolo, fins als peus i amb un contorn de 406 centímetres, que contrasta amb la faldilla per sota els genolls d'un altre vestit de confecció fabril dels anys trenta del segle passat. La incorporació femenina a les fàbriques obliga a vestir de forma més còmoda. Alhora, la revolució industrial exigeix l'estandardització de la moda, que les lleidatanes incorporen des de la capital a través de revistes, viatjants i botigues. Com les barcelonines de les parisenques. Abans i ara, els vestits són més que una capa tèxtil contra el fred. Un aparador de l'ànima de la societat abans de les franquícies.