Novel·la
Molt més que entre dos mons
Ni d'aquí ni d'allà. Entre dos mons: Catalunya i el Marroc. O potser en tots dos llocs alhora i a la vegada en cap dels dos. Aquesta seria la dicotomia que neguiteja al personatge de No, un immigrant marroquí que viu a Barcelona, però sobretot sobre algú de qui ens n'interessen més altres facetes com ara l'obsessió sexual o les inquietuds artístiques que com el marquen els seus orígens. Un protagonista sense nom, situat una mica al marge, professor de literatura i immers en la crisi dels quaranta, ni jove ni vell, però que s'adona que acumula il·lusions perdudes. No, de Saïd El Kadaoui Moussaoui, un escriptor i psicòleg català d'origen marroquí a seguir, es connecta amb La filla estrangera de Najat El Hachmi quan aborda la construcció d'una identitat múltiple i la influència que hi té la mirada de l'altre.
El protagonista sense nom, que en alguns aspectes recorda el Dani Cajal de les novel·les de David Castillo, viu angoixat i rebotat en un conflicte permanent. Es nega a acceptar algunes de les realitats que l'envolten mentre es busca a ell mateix en un camí que no el deixa comprometre's afectivament amb la seva xicota. De fet, l'art i una pulsió sexual immadura dominen tot el monòleg que recorre aquesta novel·la i que ell adreça a un bon amic psicòleg que ha tornat al Marroc.
El text avança sense inhibicions en capítols breus, escrits de forma directa i en segona persona, amb molta ironia, frases esmolades i escenaris coneguts de la capital catalana. No és una novel·la àgil, amb estructura de diari i de lectura lleugera tot i les moltes idees que hi acaben aflorant. Tot això farcit amb moltes referències literàries, l'autor té debilitat per Hanif Kureishi i Philip Roth –fins i tot s'atreveix amb Víctor Català i no grinyola–, tot i que el seu gran referent és Mohamed Xukri, que li queda molt a prop.