Espies libidinosos
Joan Daniel Bezsonoff visita el Berlín de la República de Weimar a ‘La ballarina de Berlín', basada en personatges reals
“Tots els personatges són reals”, adverteix d'entrada Joan Daniel Bezsonoff. En la seva nova novel·la, i potser la darrera, La Ballarina de Berlín (Empúries), l'escriptor de Perpinyà visita l'efervescent Berlín dels anys d'entreguerres seguint els passos d'un espia polonès, el capità Jerzy Sosnoski (1896-II Guerra Mundial), conegut com “l'espia amant”.
Per saber com va arribar a aquest personatge històric relativament poc conegut, cal remuntar-se a l'estiu del 1975, quan l'escriptor, als 12 anys, va quedar fascinat amb la imatge de la ballarina Lea Niako, a qui la revista Historia dedicava un reportatge. “Era una edat en què començava a trobar les dones interessants i veient la seva foto vaig quedar impressionat; és la prehistòria de la meva història sentimental”, bromeja Bezsonoff.
Tants anys després, no sap dir per què la figura d'aquesta ballarina, espia al seu torn en el més pur estil Mata-Hari, va tornar-li al magí, però la qüestió és que va comprar el número de la revista i es va posar a treballar en la novel·la: “La façana me l'han donada i jo he decorat i moblat l'interior, però la història d'amor entre Sasnoski i Niako és real, una història que acaba amb la mort d'un dels dos.”
Respecte a Sasnoski, l'escriptor confessa que és un personatge que no li agrada gens: “És cretí, prepotent, faldiller, no té vida interior i és infecte.” I afegeix: “M'han recriminat que les dones en el llibre no surten gaire ben parades, però els homes tampoc.” Respecte a Lea Niako, apareix com un personatge fascinant, i la seva vida està profusament documentada als diaris de l'època, i fins i tot Goebbels en el seus dietaris en parla, tot i que el novel·lista no hi ha tingut accés: “No es troba a les biblioteques i el volum costa mil euros.”
Goebbels i Hitler
El ministre de Hitler, i Hitler mateix apareixen a la novel·la com personatges secundaris. “He agafat totes les xafarderies i anècdotes que es deien, com ara que Hitler era un pervertit i un escatòfil, i que totes les actrius que hi havia a Berlín havien de passar pel llit de Goebbels.”
Al marge dels personatges, Joan Daniel Bezsonoff ha volgut sobretot retratar aquells anys trenta en una ciutat, Berlín, “de tots els sexes, de la llibertat total, dels pintors, el cinema expressionista, el cabaret i les operetes de Franz Lehár, El país del somriure i La vídua alegre, el gènere més de moda en el moment”. El literat confessa que s'ha inspirat en la vida de Perpinyà de la mateixa època i després ha inventat, “la feina del novel·lista”, i després ha afegit els llocs, els detalls de la realitat.
Aquest moment d'ebullició cultural i llibertat, en què molta gent no preveia que Hitler pogués aconseguir el poder –tal com sosté a la novel·la el mateix capità Sosnoski–, té paral·lelismes amb l'actualitat i l'ascens de l'extrema dreta de Marine Le Pen, del Front Nacional francès. “Passen coses molt estranyes últimament a França, com als Estats Units; en tot cas Marine Le Pen no té la cultura ni la intel·ligència del pare; pot ser presidenta, però no té conviccions pròpies. Ara bé, és més moderna i en el seu equip hi ha gent ben preparada, tot i que també hi ha neofeixistes... Crec que passarà com a Itàlia, que l'anirà diluint.”
Autor de llarg recorregut i un estil ben personal, fet de mots rossellonesos que, en aquest cas, ha esclarit amb notes a peu de pàgina, Joan Daniel Bezsonoff ha publicat novel·les com Les amnèsies de Déu (2006), Els taxistes del tsar (2007) i Matar De Gaulle (2014), i ha guanyat diversos guardons, com el Casero, el Lletra d'Or i el Crexells. Ara, però, diu que vol girar full i dedicar-se a escriure altres coses, una obra autobiogràfica, un diccionari de les dones que ha estimat i una biografia de Mistral. “La novel·la cansa molt; per escriure aquesta darrera hi he estat cinc anys, i m'he de renovar.”