El circ poètic

La silu­eta de la petita i aco­lli­dora vela de circ de Baro d'Evel es reta­lla con­tra el bosc de plàtans de la Devesa, en la fos­cor, al pas­seig de la Copa. Ens hi diri­gim, car­re­gats d'idees pre­con­ce­bu­des sobre el circ, els pallas­sos i els cavalls, les quals, ben aviat que­den atra­pa­des en els fil­tres, en les mem­bra­nes que tra­ves­sem per la pista exte­rior de la vela, un pas­sadís pel qual el públic acce­deix a la grada cir­cu­lar; un tra­jecte fet de grans cilin­dres de metall, de fusta, pen­jolls de bruc i de plo­mes, i amb una atmos­fera sonora pecu­liar, que té la gran vir­tut de dur-te fins al rovell de la vela, on hi ha una pista de peti­tes dimen­si­ons, amb tots els sen­tits prests a viure una experiència única, pla­ent, admi­ra­ble i d'assos­sec. El paral·lelisme que la mateixa com­pa­nyia esta­bleix de la vela i l'espec­ta­cle amb una cèl·lula i el procés de crei­xe­ment o expansió d'aquesta és ple­na­ment encer­tat, perquè a mesura que avança l'espec­ta­cle, al públic l'enva­eix la sen­sació que res­pira al mateix ritme; que per­cep de la mateixa manera el can­dor de Blai Mateu, Cami­lle Decourtye, Thi­baud Sou­las i Bonito, l'esbu­fec del qual res­sona sense escàndol, més aviat suau. Ell i ella pro­ven de ballar, però no es tro­ben, i irromp el cavall a la pista. Bonito. Un per­so­natge més d'aquest uni­vers poètic, de cap manera una bèstia d'exhi­bició, que riu amb el públic i fa llen­gots. Entra i surt sol. I es pro­du­eix el joc enginyós, hàbil, els cos­sos del músic, el pallasso, l'acròbata i el con­tra­baix, en un pam de terra, es con­fo­nen, llui­ten per tocar l'ins­tru­ment. De seguida, el remolí: el cavall galopa per la pista que encer­cla el públic i l'ama­zona canta amb veu d'àngel. Són vir­tu­o­sos del circ, però també de la veu, del cos, del so, del ritme. «La vida és recerca», ens engalta Thi­baud, magnífic en la seva tri­ple con­dició de músic, acròbata i pallasso, pas­sant a tota velo­ci­tat en bici­cleta, «la huma­ni­tat can­sada», pro­clama. La mateixa huma­ni­tat que arros­sega ell mateix en un joc estètic –és el moment dels flai­xos– amb el con­tra­baix i la seva funda. Arriba l'hivern i una mena de cuc –altre cop la funda– s'arros­sega amb movi­ments còmics per la pista, fins que de l'embol­call de pupa en surt la crisàlide, Cami­lle. Tot és d'una estra­nya i mera­ve­llosa bellesa; la indi­vi­du­a­li­tat, la sin­gu­la­ri­tat, els uni­ver­sos mas­culí i femení; tot fa ser­vei a l'espec­ta­cle, fins i tot les cam­pa­na­des de la Cate­dral, incor­po­ra­des al dis­curs hàbil­ment per Mateu, un artista superb que manté un diàleg hila­rant amb el cavall gai­rebé al final de l'espec­ta­cle.A la Copa res­tarà per sem­pre la màgia i l'escalf de Le sort du dedans de Baro d'Evel. Ara són al Mer­cat de les Flors, a Bar­ce­lona, i al juny, seran a Olot, al Pano­rama. Si hi ha pro­gra­ma­dors intel·ligents en aquest país, els faran tor­nar. Repes­ca­ran l'Ï, magnífic solo de Blai Mateu sobre l'exili. Con­ti­nu­a­ran pres­tant suport a aquesta com­pa­nyia de grans artis­tes. Paga la pena.