Preciós quadre de bèsties, salvatges i ferides

Julio Manrique debuta amb un Ibsen desconegut i és capaç de captivar a tothom. Perquè a l'agilitat argumental i escènica d'El curiós incident del gos a mitjanit, ara li suma una densitat complexa en una peça de més de 130 anys. Revela també tenir molt bona mà amb textos de tall clàssic (una dramatúrgia a mida de Cristina Genebat i Marc Artigau que esporga i dona aire amb les picades d'ullet al músic). La trama s'acaba en la primera part; en la segona, esclata la densitat.

Amb la fragilitat del paper de la filla (volàtil Elena Tarrats), contrasta un univers d'adults aparentment infantils: l'embriac crònic d'en Molvik (Jordi Llovet l'interpreta divertidament patètic) o els fantasiosos Hialmar, el protagonista (Ivan Benet mostra un personatge incapaç d'adaptar-se a la veritat) i el pare (incapaç d'adaptar-se a la societat, Lluís Marco); o turmentats: la mare pragmàtica i afectuosa (consistent Laura Conejero) o Gregor (sempre tot un Jeckyll, Pablo Derqui). També hi ha els personatges que naveguen per sobre del mal, amb més o menys consciència: Andreu Benito és un Werle que no sap apropar-se al fill; Miranda Gas, una Soerby aprofitada primer i honesta finalment, i un doctor Relling (Jordi Bosch) que hauria de ser el déu benèvol que tot ho protegeix.

Al peus d'aquesta tempesta de neu, el soterrani. Però no és fosc com el de Benet i Jornet on hi ha un pecat amagat, sinó que és una veritable Arcàdia en petit. I l'ànec salvatge és la gran peça preuada, la raresa. Cadascú mostra en alguna part de l'obra una perdigonada en la seva ànima. Tots són ànecs salvatges que es troben fora de lloc, que busquen on refugiar-se d'aquest fred que refreda el moll de l'os que és la soledat i l'engany.