cultura

Cultura de resistència

Elisa Serna i Julia León, veus històriques del col·lectiu madrileny Canción del Pueblo, comparteixen un recital avui a l'Hospitalet, convidades pel Barnasants

“Amb la democràcia vam pensar: «Ara ens en sortirem!», però aleshores érem molestos”

Coin­ci­dint amb el cin­quan­te­nari de Canción del Pue­blo, un col·lec­tiu madri­leny emmi­ra­llat en Els Setze Jut­ges i El Grup de Folk, el Fes­ti­val Bar­na­sants ha con­vi­dat dues veus històriques d'aquell movi­ment: Elisa Serna (Madrid, 1943), una de les can­tau­to­res més per­se­gui­des i cen­su­ra­des durant el fran­quisme, i Julia León (Madrid, 1945), inves­ti­ga­dora audaç del folk­lore cas­tellà. Totes dues com­par­ti­ran un espec­ta­cle “de memòria, pre­sent i futur, lluita i bellesa” avui a l'Audi­tori Bar­ra­das de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat (20 h). “Estem, encara, en la resistència de la música, perquè hem estat ata­ca­des fron­tal­ment”, va adver­tir dijous Elisa Serna, que parla un català per­fecte gràcies als dotze anys que va viure al barri bar­ce­loní del Clot i, pot­ser també, a les nom­bro­ses aven­tu­res com­par­ti­des amb can­tau­tors cata­lans, com per exem­ple Teresa Rebull (amb qui va aca­bar detin­guda “per sub­ver­siva” a Astúries i de qui avui can­tarà Les saba­tes d'en Jaume) i Lluís Llach (a qui va haver de defen­sar que cantés en català durant una gira a bord del dos cavalls del can­tau­tor de Ver­ges per cen­tres d'immi­grants espa­nyols de Suïssa, Itàlia i Ale­ma­nya). “Vivim uns temps en què la rea­li­tat torna a ser molt dura, anem cap al fei­xisme”, hi va afe­gir León, que va viure uns anys a la Flo­resta i, també, a Eivissa. “O apre­nem a mirar-nos, homes i dones, vells i joves, amb igual­tat com a éssers humans, o aca­ba­rem tren­cant-ho tot”, va reblar.

Com molts dels seus refe­rents cata­lans, Serna i León van començar a can­tar per una qüestió de militància. “No pensàvem a ser pro­fes­si­o­nals, però ara som cons­ci­ents que teníem una força que va aju­dar a empènyer el movi­ment obrer i juve­nil”, va recor­dar León. “Amb la democràcia vam pen­sar: «Ara ens en sor­ti­rem!», però ales­ho­res va resul­tar que érem moles­tos. Uns van dei­xar la cançó i d'altres, com jo, vam cen­trar-nos en altres músiques, com ara la sefar­dita, en el meu cas. Hem hagut de fer les mil i una per sobre­viure.” I Serna hi va afe­gir: “N'hi ha, com l'Hila­rio [Camacho, inte­grant també de Canción del Pue­blo] o l'Ovidi [Mont­llor], que se'ls va fer la vida impos­si­ble.”

Amb tot, Serna (que no per­dona “ni un minut” dels que va pas­sar entre rei­xes) va mos­trar orgull en la feina feta: “Vam aju­dar a fer per­dre la por a la gent, vam crear una cul­tura de resistència.” Però, no obs­tant, quan s'abor­den qüesti­ons com la cata­lana, adme­ten que encara hi ha molt per fer. “Per què no rei­vin­di­quem el bilingüisme també a Madrid?”, va pro­po­sar León. “Jo vull que, a les esco­les, es doni l'opció d'estu­diar català o euskara. Men­tre no tren­quem aquest xip, serà difícil avançar. Allà, a la que ras­ques una mica, surt l'impe­ri­a­lista.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.