Bombolles poc rodones

La idea de con­ju­mi­nar sobre un esce­nari un savi i un mag és, sobre el paper, atrac­tiva i esti­mu­lant. Si el savi és un bon comu­ni­ca­dor com ho és Jorge Wagens­berg i l'artista té la cate­go­ria que té Pep Bou, els ingre­di­ents són els ide­als per cui­nar un bon... seria espec­ta­cle, la paraula?

Aquest és el prin­ci­pal pro­blema que pre­senta Beris­hit: una pro­posta interes­sant i ori­gi­nal que, mal­grat el bon plan­te­ja­ment, acaba embar­ran­cat a mig camí de la con­ferència científica amb expe­ri­ments en viu i de l'esce­ni­fi­cació ori­gi­nal d'una lliçó científica.

El resul­tat, doncs, és un bon propòsit, argu­men­tal­ment pedagògic i visu­al­ment molt atrac­tiu, que no arriba a qua­llar en cap moment, en part perquè actuar sobre un esce­nari reque­reix alguna cosa més que ser un bon ora­dor, i en part perquè el ritme de la funció està exces­si­va­ment con­di­ci­o­nat pel com­por­ta­ment d'unes bom­bo­lles que en la funció de dijous a La Mercè van girar força l'esquena a un esforçat Pep Bou que, això sí, va sal­var amb una sim­pa­tia enco­ma­na­dissa la poca for­tuna amb l'aigua i el sabó. Pro­ba­ble­ment el mun­tatge acabi fun­ci­o­nant com a una bona eina de divul­gació i entre­te­ni­ment com­bi­nats. Ambdós intèrprets acre­di­ten un talent con­tras­tat per sepa­rat i, tal com van mos­trar dijous, una bona química sobre l'esce­nari, encara per polir, encara per con­jun­tar, encara una mica lluny d'acon­se­guir que, tal com ens va ense­nyar Wagens­berg, passi com amb les bom­bo­lles: si les dei­xes fer, sem­pre aca­ben sent rodo­nes.