El fotògraf còmplice

La Fundació Gala-Dalí té unes 13.500 fotografies de l'artista d'autors molt diversos i de gran prestigi, des de Man Ray, Cecil Beaton i Brassaï, fins a Eric Schaal, Philippe Halsman i Horst P. Horst. Cada vegada que es presenta alguna d'aquestes col·leccions, és inevitable subratllar l'especial complicitat que devia existir entre fotògraf i pintor perquè de la seva relació sortissin unes imatges tan singulars i memorables. Aconseguir la millor posa de Dalí no era pas tan fàcil, i encara menys acostar-s'hi sense filtres, en la intimitat quotidiana, si és que un personatge que es prenia tan seriosament a si mateix podia permetre's aquesta frivolitat humana. Potser els que van ser més a prop d'aconseguir-ho van ser Melitó Casals i Francesc Català-Roca, però ha calgut esperar fins ara perquè el Castell de Púbol dediqui la seva primera exposició temporal a un fotògraf català.

Ricardo Sans Condeminas (Barcelona, 1911-1972) és, probablement, un dels fotògrafs més desconeguts de Salvador Dalí. De fet, no era ni tan sols fotògraf —tot i que va registrar l'últim concert de Pau Casals al Palau de la Música, el 1936—, o no va ser-ho de manera professional fins després de la guerra, quan va deixar l'advocacia i, dedicat al negoci de l'electrònica, va comprar-se una Leica amb la qual, gran aficionat a la música, retrataria el violinista Francesc Costa i el baríton Raimundo Torres. L'amistat amb Dalí data d'aquesta època: es van conèixer l'any 1949 a través d'un cosí del pintor, Gonçal Serraclara, que havia convidat Sans a passar uns dies a Portlligat. En aquella primera trobada, ja va tenir ocasió de fer el primer reportatge sobre Dalí, una de les imatges del qual, un retrat en color, satisfaria prou l'artista per fer-la servir de sobrecoberta del seu llibre 50 secretos mágicos para pintar (1951). Seria la primera de moltes altres trobades durant les quals Sans documentaria també el matrimoni Dalí a la casa de Portlligat acabada de reformar, el 1951, i el procés de creació d'algunes de les obres més representatives de l'etapa “mística nuclear”, aquella emulsió esclatant obtinguda de posar en un mateix quadre la lectura de sant Joan de la Creu, les proporcions clàssiques i els efectes de la bomba atòmica. Però el principal do d'aquest fons de cap a 900 fotografies que la Fundació Dalí ha comprat a la família Sans, i del qual en gestionarà també els drets, és que permet l'accés a un Dalí més íntim i espontani que menja garotes, conversa amb el pescador Pere Marquès o juga a espases amb el nen Joan Figueras perquè se sentia còmode davant un fotògraf amb qui també compartia taula. I sobretot, per la sèrie de retrats de Gala, tots inèdits excepte un, en què apareix relaxada, somrient, amb una naturalitat insòlita en una dona tan reticent a abandonar el pedestal inaccessible de la musa. L'estima que el matrimoni sentia per aquestes imatges familiars la corrobora el fet que en conservessin 164 en la seva col·lecció personal i que Gala n'escollís nou per al collage de la Sala dels Armaris de Portlligat. A l'exposició es podran veure 90 de les fotografies de Ricardo Sans i 300 més en pantalla, en un muntatge dissenyat per Pep Canaleta.