Color i caliu d'artista

Carme Miquel és pintora. Tot Carr és escultor. Tots dos encara se senten identificats amb aquestes definicions convencionals del seu ofici tot i que els darrers anys el seu treball ha derivat en expressions molt més etèries.

Carr ha treballat el món de les projeccions amb llum i també ha investigat amb fotografia. Carme Miquel tracta la llum, però des del color. Construeix instal·lacions amb filtres de llum. En els seus inicis, la pintora elaborava uns bodegons de concepció totalment contemporània. Per això, consideren que forma, llum i color, que eren la base de les construccions escultòriques, en el cas de Carr, i dels seus quadres, en el cas de Miquel, continuen sent elements bàsics de les seves actuals creacions. Carr diu: “Haig de tocar la matèria, reciclar-la –o no–, fer dibuixos preparatoris, i també maquetes, en aquest sentit el meu treball continua sent el mateix.” Al seu torn, Carme Miquel explica que “mai no he deixar de treballar el color. La meva manera de veure el món és com a pintora”.

Tots dos arriben el mateix destí, però amb resultats ben diferents. Potser aquesta és la clau de la convivència, ser diferents en un mateix projecte. Aquesta és la raó per la qual comparteixen espai i també vida personal des de fa 40 anys. Color i caliu per a una parella d'artistes.

Una complicitat que, això no obstant, té els seus límits. Treballen en un mateix estudi però en part diferenciades. Àmbits diferents per a artistes diferents. El local es troba a la zona de Can Feu, un barri que té l'origen en una promoció de la Caixa de Sabadell per als seus empleats, als voltants dels anys seixanta, però que també té una petita zona industrial, que és on s'han instal·lat els artistes i que apel·la al passat de gran potència industrial tèxtil de la ciutat. L'espai té llum zenital. La llum amb la qual treballen els entra pel sostre i per la part de la façana. Llum que els il·lumina, però que també és la matèria primera de les seves realitzacions artístiques.

En aquest moments, Carme Miquel treballa amb un material plàstic transparent que habitualment s'utilitza com a filtre per als focus teatrals. L'artista crea diferents formes de colors diversos. En certa manera, fa una actualització contemporània del vitrall. Amb aquests elements crea espais pels quals pot transitar la gent. I és en aquest sentit que el treball de Carme Miquel ha evolucionat. El paper de l'espectador no és passiu, ha d'integrar-se dins el conjunt. I cada persona aporta una mirada diferent, i diferent és la combinatòria dels colors segons la perspectiva del punt d'observació. En aquest sentit les antigues pintures de Carme Miquel amplien la seva dimensió amb un ampli component conceptual. Són quadres 3D amb idiosincràsia 2.0.

A l'estudi es pot veure que el nou llenguatge de l'artista està encara en procés d'experimentació i evolució. Desenes de retalls tracten de trobar un nou encaix, com ara pot ser les capses en què l'artista fa composicions que evocarien una translúcida composició geomètrica o constructivista. A l'altre cantó de l'espai, al qual s'accedeix per una porta que comunica però també marca frontera, Tom Carr prepara una sèrie d'obres que enllacen el seu passat amb el present artístic. Són peces de paret. Caixes de fusta amb llum interior. D'aparença ingràvida i lleugera, com sempre han volgut ser les escultures del creador catalanoamericà. Les peces en què treballa estan pensades per exposar-se al Tinglado de Tarragona, ciutat on va néixer.

Tot i que cadascú d'ells es concentra en la seva feina, tenen també moments d'intercanvi verbal per combatre la solitud del taller d'artista. “Però gairebé sempre parlem d'art. Fins i tot ho fem a casa, ens agrada molt parlar d'aquestes coses”, expliquen. No és estranya la loquacitat i aquesta inquietud per debatre sobre temes artístics. Tots dos han compaginat la seva feina creativa amb la docència artística. Tom Carr, a l'Escola Massana, i Carme Miquel, a l'Escola Superior d'Art i Disseny Llotja, on recentment ha presentat una exposició amb el seu univers recent sota el títol Color!

Per a Tom Carr el seu estudi no és només l'antiga nau industrial que ocupen. Com els antics firaires, podria viatjar amb el taller a les espatlles. Creu que podria muntar un estudi en qualsevol lloc. “El meu espai de treball és el que tinc davant”, diu. Potser per això, si qualsevol lloc pot ser el taller de l'artista, qualsevol estudi pot ser la seva llar i així, barrejada amb la flaire de dissolvent i pintura, es respira també l'aroma de llar.

A Sabadell no és el primer cop que comparteixen estudi paret amb paret. Fa anys, quan el treball de tots dos tenia una contundència matèrica més gran, es van instal·lar en un edifici emblemàtic del carrer Aurora, al Raval de Barcelona: el Centre Internacional de la Fotografia. La façana d'aquest edifici estava pintada amb les cares de destacats fotògrafs, i recentment va ser sotmesa a un procés de restauració. El projecte, en què va col·laborar Bigas Luna, va ser obra d'Eduard Arranz-Bravo i Bartolozzi. Un espai amb història, en el qual també Carme Miquel i Tom Carr van deixar la seva empremta.