Rica en substància teatral

A l'Institut del Teatre van voler reimplantar l'escalf de la companyia, incentivant que s'unissin grups amb alumnes de les especialitzats d'interpretació, dramatúrgia, direcció i escenografia. Volent, o no, van fer un cant a l'emprenedoria artística. Un concepte que es denuncia càusticament a Fairfly, que aquests dies La Calòrica representa al Tantarantana. El director Israel Solà admet que el seu grup va recollir els arreplegats, els que no havien estat veloços a sumar-se als grups guanyadors. Sorprenentment, han acabat sent el cavall més solvent. Quan ja van set anys demostrant la seva capacitat de persuadir un públic inquiet reivindiquen el moment de disposar del suport d'una productora potent per foguejar-se davant del gran públic. Obrir oferta a través de les grans cadenes sense renunciar al producte de mercat.

Les constel·lacions es van alinear a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I i els va permetre, al cap de poc de presentar el treball de fi de curs, de disposar de disponibilitat de temporada al Versus Teatre. La companyia reivindica espectacles molt carregats de substància: són amants de la carn d'olla on es barregen els condiments (escenografia, interpretació, direcció i autoria) per servir un plat consistent.

La Calòrica és un grup que els agrada molt menjar. Sense embuts. Des que van estrenar el primer muntatge, al 2010, han estat debatent quina és la seva línia de companyia i quins són els espectacles signats pel grup. Perquè, tot i la voluntat de seguir treballant i defensar una producció, temporada a temporada, tots han anat disgregant-se en altres aventures. Finalment, han après que la línia de la companyia és aquella que es traça unint els punts (que són els espectacles en què hi ha un gruix de l'equip calòric). Avui, s'adonen que ja han guanyat tots els premis possibles a l'emergència per a la producció: van guanyar el premi Adrià Gual 2012 de l'Institut del Teatre al projecte per La nau dels bojos. També van rebre la distinció pel projecte Bluf al Quim Masó al 2014. I al 2012, van tenir menys de dos mesos per crear, des de pràcticament zero, l'Editto bulgaro per poder sumar-se al cicle IT del Festival Grec. En aquest últim trienni, el Tantarantana els ha acollit al cicle El cicló, amb el qual han pogut comptar amb ajudes a la producció i la garantia de disposar de sala professional per a l'explotació a Barcelona (Sobre el fenomen de les feines de merda, El profeta i, ara, Fairfly). Solà està molt agraït a aquesta ajuda, la millor que es pot aconseguir dins del circuit de les sales de petit format, però encara insuficient.

El procés de La Calòrica és quasi assembleari. Tot es treballa des de zero a partir d'una idea i es va construint trama, espai, triant el referent narratiu i els mateixos personatges. Per això, quan arriba la primera lectura, ja estan molt endollats. Saben cap a on ha d'anar la tripulació. Sempre indaguen en ports diferents. Però des d'un teatre que neix d'un món molt quotidià, anònim i uns personatges ben terrenals, tot i que sovint una situació extrema els traslladi a un esperpent. No es busca la comicitat amable, sinó un riure amarg, d'humor entre negre i cínic.

Quins són els espectacles que els membres de la companyia, avui, consideren com a propis i quin va ser el punt de partida dramatúrgic en cada un d'ells? Feísima enfermedad... pretenia construir un discurs de castellà antic i confondre els rols entre home i dona (va guanyar el premi de jurat i de públic del X Festival Escènia de Foios, a València); Editto bulgaro pretenia construir-se a partir del teatre documental amb fets reals, portats a la farsa amb un Berlusconi caricatura però alhora que ell mateix n'alabaria el èxit; La nau dels bojos traslladava una mena d'apocalipsi en un vaixell que s'inspirava en iconografia renaixentista per a un viatge desesperat a la Mort; Bluff és una mirada al còmic americà amb un argument fantàstic i underground; Sobre el fenomen de les feines de merda flirteja amb el clàssic stand up comedy, tot i que transformant les formes de representar-ho i partint de fets personals; Fairfly és una comèdia de situació però fugint dels vicis de la sitcom televisiva. La més ambiciosa, probablement ha estat El profeta, provant de construir una peça en què el discurs dominava els personatges i l'acció dramàtica, un teatre d'idees que s'articulava a partir del discurs. A aquesta llista se li sumen, ara, altres peces de procedència singular: és el cas del darrer assaig obert que es va programar al Teatre Lliure. També han afillat La República bananera una peça desenfadada en què s'imaginava un país tan paradisíac com corrupte. Fins i tot, El triomf de la fonètica, desconstruint una peça de Martí de Riquer, en clau de germans Marx en una falsa acció de radioteatre. Són gamberros i els agrada donar frescor al seu treball.

La Calòrica és una companyia que reivindica la seva autenticitat però que, alhora, troba molts punts en comú en grups similars com poden ser Obskené o Projecte Nisu. De fet, hi ha components que van alternant-se produccions d'un lloc a un altre. Són grups que han d'estar oberts perquè els mateixos membres aprenguin i es facin un nom fora per, més endavant, tornar al grup i dotar-lo de major riquesa. Actualment, La Calòrica està formada pels actors Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Albert Pascual (escenògraf), Marc Rius, Israel Solà (director), Júlia Truyol i Joan Yago (dramaturg). Cadascú completa la seva labor artística amb altres internes de companyia. És habitual, per exemple, que construeixin part de les escenografies al garatge de la mare de l'escenògraf, un gest que revela la complicitat i la necessitat d'abaratir costos per mirar de ser una companyia sostenible econòmicament. Munten i desmunten als bolos.