A la recerca de la inspiració pura

Una temporada a la nevera es va escriure durant la tardor i l'hivern del 1975 a Londres, on el malaguanyat Albert Subirats, Jaume Martín i Marta Almenara –inicials amb què el prologuista Erep identificava els seus autors– es van refugiar fugint del clima irrespirable del final de la dictadura. Jaume Martín m'explica que ell i l'Albert van marxar després de passar un mes pintant martells hidràulics per a l'empresa alemanya Krupp amb l'únic objectiu de recaptar fons per a l'escapada. La Marta, aleshores nòvia de l'Albert, va arribar unes setmanes després quan ells dos s'havien instal·lat allà. Abans de sortir del país li van comentar a Víctor Jou del Zeleste que s'hi anaven. Jou els va posar en contacte amb l'Àngel Casas, director de la revista musical Vibraciones, que ràpidament els va encarregar cròniques dels concerts, cosa que els va servir per aconseguir passis de premsa i ficar-s'hi per tot arreu: “Només arribar a Londres vam anar a petar a Portobello, on hi havia col·lectius que t'oferien la possibilitat d'ocupar cases deshabitades, et donaven unes instruccions per canviar el pany de la porta, tot d'una manera molt ben organitzada. Tenien localitzacions de les cases abandonades i els barris i els plànols on es situaven. Ens van donar una adreça prop del barri de Camden Town a la zona d'Islington, a Hazellville road (carrer ciutat de la boira), la qual cosa era veritat. Dalt d'una muntanyeta i en tres edificis ocupats ens reuníem prop de dos-cents squatters –nosaltres en un d'aquells blocs que s'anomenava Ritchie House–, tres edificis que encara es conserven, actualment rehabilitats”. Allà s'hi van fer molt populars perquè rebien nombrosos discos i invitacions a concerts, que sovint repartien entre els interessats.

Jaume Martín recorda que va conèixer l'Albert a començament dels setanta davant la porta dels Escolapis del carrer Balmes quan els Peruchos estaven a punt de fer el seu segon concert: “Només hi havia dues persones de públic, un era el Martí Sans i l'altre era jo”. En Jaume matisa que devia ser l'any 1972 i que un any abans havia conegut l'Oriol Perucho, bateria del grup, a casa del Martí Soler, on es reunien a escoltar discos de Miles Davis i a fumar, “hi vivien el Martí Soler, el seu germà Toti. Els pares ja no hi eren. De vegades també apareixia la seva germana Montserrat”.

El viatge a Londres va arribar precedit d'un anterior a París, el 1973, un “viatge d'iniciació” quan tenien només 16 anys i on van conèixer el primer dia, al barri de Saint-Germain des Prés, a Arnaud, un home vestit de romàntic simbolista, que tenia una biblioteca enorme i on “ens vam introduir en molts dels autors que ens marcarien els gustos”. Els serviria també per establir una gran complicitat entres els dos joves amics: “Veníem de viure al carrer Venus amb el Jordi Pope. Una nit, llegint El vagabund de Gorki, ens vam decidir a escapar-nos a París. Dit i fet perquè van baixar per acomiadar-nos del Cafè de l'Òpera i tirar cap a un nou destí”. El viatge a París els va animar, de retorn, al de Londres, on tot just s'iniciava, precisament als barris populars, especialment a Portobello, la revolució del punk. El títol de llibre, gairebé manllevat del cèlebre de Rimbaud, no té a veure amb el fred glacial que van passar a la capital britànica, tot i que es podria assumir perquè la casa on resistien era en un petit turó, cosa que incrementava la humitat gèlida del riu.

L'apartament de Ritchie House tenia dues plantes, com un dúplex. El Jaume vivia a la part de dalt i dormia en un matalàs de motlles, amb algunes que sobresortien com si fossin per torturar qui intentava descansar, un llit de faquir: “Feia que em despertés al matí molt cabrejat. Un d'aquells dies infaustes em vaig aixecar renegant i li vaig proposar a l'Albert fer un llibre que només fos d'insults, cagant-nos en tots i en tothom. De seguida l'Albert va veure que allò tindria possibilitats. Era com un partit entre ell i jo mentre la Marta anava anotant tot el que dèiem, totes les barbaritats que se'ns acudien, sense oblidar ningú, de Baudelaire al Papa de Roma.” Poetes, músics, filòsofs, el venedor del quiosc, sense distincions de pobres i rics, “tots eren susceptibles de ser ahostiats”. La dinàmica va ser gairebé d'escriptura automàtica surrealista que, després de l'experiència del 1973 a París, els havia seduït. Va representar una iniciació en l'escriptura i en la poesia. Les afinitats amb romàntics i avantguardistes descoberts tindria com a herència els quaderns d'insults de Londres Una temporada a la nevera, que podríem associar a un esclat de ràbia brillant, no depressiva ni negativa. Els referents eren els mateixos: Rimbaud, Baudelaire, Artaud, Breton... Jaume Martín no recorda si van tenir present els Insults al públic de Peter Handke, però la intenció era idèntica. Van posar en pràctica l'escriptura automàtica i ho van redactar en dues o tres jornades. “La Marta també ficava cullerada perquè ella té un domini del llenguatge que ens feia descobrir paraules o expressions que reforçaven el text més pelat. Tot i ser un no diàleg, la intervenció i edició posterior de la Marta van servir perquè allò agafés forma.”

L'exercici va ser concentrat i el Jaume recorda que ho van resoldre sense contemplacions. Marta Almenara va transcriure el llibre a màquina i passats deu anys es van decidir a fer una autoedició. En aquell moment va aparèixer la possibilitat d'utilitzar el nom dels Simiòtics, primer els Semiòtics, inspirats més per Umberto Eco que pel grup de Patty Hearst, “amb la voluntat d'estirar el llenguatge vam buscar la contracció entre simis i òtics, com si fóssim simis sords.” El quart personatge en l'autoria va ser el també desaparegut poeta Pere Marcilla, que signa el pròleg com a Erep. Va ser l'Albert Subirats qui li va demanar per l'amistat que els unia i l'efecte radical que tenia cap a la vida, una llengua com un fuet. El Jaume confessa que ell sempre va tenir la sensació que era un text illegible, “que si aconseguies acabar-lo de llegir tenia molt mèrit, tot i ser breu. Tant pels exabruptes com per l'inventari que hi ha al centre, el trobava indigerible. Pensava que qui fos capaç de llegir-lo era mereixedor d'una medalla, tot i que amb el pas del temps cada vegada m'agrada més”. El Jaume recorda que abans de publicar-lo, el químic, poeta i acadèmic Enric Casassas Simó, pare del poeta, va donar una opinió bastant favorable del text.

No apte per a gent poc disposada a l'elucubració i la follia, Una temporada a la nevera, més de quaranta anys després es mostra pletòric, ple de força i ira, talent i improvisació. Inspiració pura i sostinguda, la metralladora de versos continua ferint en una lectura, que celebro que puguin gaudir tant com els pocs amics que ens vam fer amb els escassos primers cinquanta exemplars que van editar, venuts rigorosament un per un.