L'afany de ser compresos

Només una cul­tura tan estig­ma­tit­zada com la nos­tra no ha pogut exhi­bir algu­nes de les seves millors novel·les en adap­ta­ci­ons cine­ma­togràfiques. En algu­nes de les lec­tu­res que he fet d'Incerta glòria –sobre­tot quan la col·locava de tre­ball als estu­di­ants de peri­o­disme de l'Autònoma– veia clara­ment les seves pos­si­bi­li­tats de dur-la a la pan­ta­lla. El pro­blema d'aquest exer­cici de trans­lació és que no des­tros­sin la novel·la, per més insigne i repu­tat que sigui el direc­tor. Ho hem vist fins i tot amb gua­nya­dors d'Oscars o dels pre­mis més impor­tants del cinema euro­peu. Per aquesta raó m'intran­quil·litza l'anunci d'una d'aques­tes meta­mor­fo­sis de la nar­ra­tiva literària a la cine­ma­togràfica. Cal dir que va ser una garan­tia que el res­pon­sa­ble fos Agustí Villa­ronga, que té els avals de les adap­ta­ci­ons que ha fet de lli­bres tan com­pli­cats com El mar, de Blai Bonet – també del catàleg d'El club dels novel·lis­tes de Joan Sales– i de Pa negre, la impres­si­o­nant pel·lícula que va fil­mar a par­tir de l'obra d'Emili Tei­xi­dor. Villa­ronga no busca l'exhaus­ti­vi­tat ni inci­dir d'una manera episòdica en l'eix de les novel·les sinó que les fa seves en un exer­cici de síntesi a par­tir de la visió per­so­nal, per­so­nalíssima. Diríem que no en sub­ver­teix l'espe­rit, però tam­poc no es mos­tra lite­ral. Deixa que les pròpies dinàmiques de la seva dis­ci­plina no vul­guin abu­sar de recur­sos més lite­ra­ris com les veus en off i d'altres tram­pes mortíferes.

En la con­fessió que feia a la pri­mera edició de la novel·la el 1956, Sales deia que “hi ha un moment de la vida que sem­bla com si ens des­pertéssim d'un somni. Hem dei­xat de ser joves”. Incerta glòria és també la crònica d'aquesta ini­ci­ació a par­tir d'una guerra, on les seves cri­a­tu­res, com en un novel·lot rus, evo­lu­ci­o­nen dins la des­trucció. El nos­tre autor ho va viure en pri­mera línia, no com un intel·lec­tual de rere­guarda que reser­vava el bel·licisme per als arti­cles, sinó entre les colum­nes anar­quis­tes d'obrers, que sabien que no tin­drien més opor­tu­ni­tat que la victòria o la mort. Enmig del bateig de foc, els pro­ta­go­nis­tes de la novel·la cauen en les con­tra­dic­ci­ons que fan tan sucu­lenta la novel·la i que l'han fet per­du­ra­ble. Després de pre­sen­tar-se al tinent coro­nel, el pro­ta­go­nista nar­ra­dor asse­vera: “El nos­tre afany de ser com­pre­sos només es pot com­pa­rar amb la nos­tra des­gana per com­pren­dre ningú”. A par­tir d'aques­tes pri­me­res línies, la inco­mo­di­tat pren forma i la ide­o­lo­gia camina cap a l'escep­ti­cisme per la mateixa violència de la situ­ació: “En aques­tes bri­ga­des regu­lars no poden ima­gi­nar l'infern que són les bri­ga­des impro­vi­sa­des amb esca­pats del pre­sidi o del mani­comi i diri­gi­des per il·lumi­nats deli­rants. Cal haver-ho vis­cut onze mesos, com jo.”

El punt de vista en pri­mera per­sona que ha fet tan influ­ent Incerta glòria, el to de con­fessió, supera la coti­lla catòlica on es podria haver per­dut literària­ment Sales mit­jançant el mora­lisme. Així, la con­fessió manté el lec­tor pròxim a la veu nar­ra­tiva i s'acaba con­ver­tint en el seu inter­lo­cu­tor davant la barbàrie que es narra. Per aquest motiu, Incerta glòria ha pas­sat a la història de la lite­ra­tura –amb el han­di­cap que suposa pertànyer a una llen­gua per­se­guida o menys­tin­guda i obvi­ada– amb idènti­ques con­si­de­ra­ci­ons que podríem obser­var en Guerra i pau de Lev Tols­toi –sobre les guer­res napoleòniques que no va viure– o les trin­xe­res de la Pri­mera Guerra Mun­dial que va des­criure Céline a Viatge al fons de la nit, que també ens merei­xe­ria una adap­tació de Villa­ronga. Estem davant un text ja clàssic i d'un film que ho serà. L'elegància que va des­ta­car Car­los Pujol en la seva tra­ducció cas­te­llana, ha que­dat pre­ser­vada.