Cròniques de la veritat tangible

Salt mor­tal sense xarxa: Gerard Quin­tana va pre­sen­tar el seu nou disc i espec­ta­cle De ter­rat en ter­rat –o Deter­ra­ten­ter­rat o Cançons urgents per a una crisi; en rea­li­tat no importa–, no com es fa ara, és a dir, intro­duint tímida­ment qua­tre o cinc temes del nou tre­ball al bell mig d'una àmplia selecció d'èxits ante­ri­ors, sinó apos­tant deci­di­da­ment pel nou mate­rial, en el qual es va basar bona part de les gai­rebé dues hores que va durar aquesta autèntica festa orgiàstica. Gran entrada amb els cap­gros­sos dels gegan­ters de Salt i els músics dels Mar­recs, els cas­te­llers locals, que van irrom­pre entre el públic abans que esclatés com una bomba el pri­mer tema, Bar­ce­lona en colors, tot un èxit en potència, amb un reci­tat acce­le­rat que des­criu esce­nes quo­ti­di­a­nes amb ritme urba­nita. I tot seguit ja va arri­bar la pri­mera ovació de la nit. Envol­tat de grans músics amb els quals pot jugar com i quan vol, el can­tant gironí està més segur que mai en escena. La veu de Judit Farrés i les core­o­gra­fies i màgiques apa­ri­ci­ons de Diana Ker­be­lis –un follet capaç d'emer­gir de l'inte­rior d'una maleta o de qual­se­vol racó– són el con­tra­punt ideal per a aquest Quin­tana cro­nista i joglar que, quan es posa un bar­ret amb ore­lles de burro, se sent capaç de dir les grans veri­tats, com els nens i els bojos. La recu­pe­rada Mataró-Lla­va­ne­res, a par­tir de l'ins­pi­rat poema de Jordi Cor­nu­de­lla, per­met al can­tant fer mil para­des i diva­ga­ci­ons per recor­dar en Millet i aquells 23 mili­ons des­a­pa­re­guts per les clo­a­ques del Palau de la Música que podrien haver finançat tan­tes i tan­tes sales de con­certs on els músics cata­lans hau­rien pogut mos­trar la cre­a­ti­vi­tat del país als turis­tes angle­sos que vénen a veure grups angle­sos en fes­ti­vals orga­nit­zats a Cata­lu­nya.

La por, La crosta, Labe­rint i els altres encerts d'aquest De ter­rat en ter­rat van sonar ja amb la mateixa segu­re­tat i bri­llan­tor que Caic i la final El boig de la ciu­tat, única con­cessió al públic nostàlgic. En un ambi­ent molt fami­liar –amb emo­ti­ves referències a la seva iaia i la seva mare, i rebent en escena un pastís dels seus fills, perquè era el seu ani­ver­sari–, Gerard Quin­tana es va rein­ven­tar una vegada més, ara com a gran cro­nista de la ciu­tat en tota la seva com­ple­xi­tat, amb els sen­tits ben oberts i, si cal, ballant un reg­gaetón.