Escen@ Whattsap

El director artístic de la Mostra d'Igualada ja avançava, en la presentació d'aquesta edició que es pretenia trencar amb els tabús en el teatre familiar. Molt, ve a conseqüència d'introduir una notable programació juvenil a l'Escorxador que ha permès parlar des del qüestionament de la identitat de sexes (Cospress i Limbo) a la fragilitat de les xarxes socials. Aquest és el cas de la producció balear Ones, que es va representar ahir i que se situa en una cruïlla generacional: els avançaments tecnològics albiren la fi del concepte de mortalitat clàssica. Però també de #1000 likes de Nus Teatre amb el que renova el concepte de teatre de l'oprimit. Perquè la clàssica situació (un bullying a l'institut) de víctima, botxí i còmplice/observador es trasllada a la pantalla a cops de Whattsap. I no només això. Perquè s'han enginyat un sistema ràpid i senzill perquè els mateixos espectadors puguin intervenir en aquest grup on es genera el conflicte. El que escriuen els espectadors fa feredat. És un joc molt senzill que dona un resultat directe.

L'acció que es planteja té múltiples lectures. Escenes que no es transformen si no és que hi ha una proposta d'un espectador, que hi intervingui. Per això és suggeridor que hi hagi quatre pupitres quan només són tres els actors que representen totes les escenes ideades. Bon treball tecnològic, bona capacitat d'escolta i de derivar les opinions cap a escenes que procuren desembrossar el conflicte. I, gràcies al Whattsap comú, una evidència que el grup té una força (sobretot a l'institut) que enfonsa o exalça actituds i persones de manera capriciosa. Aquest #1000 likes, reprodueix l'entorn tecnològic (com ho feia el futurista iMe, també representat a la Mostra d'Igualada de fa unes edicions) però des d'una proximitat absoluta. Tothom hi intervé i es trenca la quarta paret. Tot teatre de l'oprimit deixa esquerdes perquè l'espectador resolgui conflictes, deixa un espai perquè l'espectador transformi una situació que es revela, cada cop, més injusta i denigrant.

A Ones la protagonista es pregunta si els homes són superiors a la resta mentre conversa per Whattsap, al Facebook, al Tinder i a una empresa de menjar a domicili. En cada línia, manté una conversa diametralment oposada (de més a menys superficial) i que l'ajuda a construir el seu discurs sobre les pors d'una societat que ha de conviure amb els nous formats de comunicació però que sembla que això el condemni a viure a sota de la cova. En comptes del foc, el que atrapa l'interès de l'homínid (o de l'avatar del futur) del segle XXI és la pantalla. La peça no pretén denunciar res, només exposa i deixa que sigui el públic el que prengui posició i el que relativitzi la seva dependència/servei de les xarxes socials.

No totes les aventures s'empelten en la tecnologia més avançada. Un exemple és casar música tradicional i dansa per traçar la Catalunya rural que va conèixer i va patir Caterina Albert. La bona idea de construir un biopic de Víctor Català (el pseudònim de l'escriptora Caterina Albert) trufat de dansa i musicat amb instruments extrets de la música popular permet construir un artefacte complex. Però la simplicitat de l'argument, sense gaire intriga ni contradicció del personatge, no ajuda a interessar-s'hi prou. Sí que funciona quan la música amb la veu de la protagonista ocupen un primer pla. La presència de Caterina Albert és doble: perquè ella es representa amb la ballarina, una ombra amagada a les golfes. Mentre que la veu i la narració la presenta un actor representant Víctor Català. Potser si s'haguessin esplaiat més en la literatura truculenta i realista d'aquella Catalunya de l'Escala hauria copsat l'interès d'uns joves que, simplement, observen una sessió distreta sobre la vida de l'autor(a) de La infanticida o Solitud.