Som el que llegim

Sovint oblidem que sant Jordi no és el patró dels llibres, sinó de les novel·les. Pel que fa al calaix de sastre que anomenem no-ficció, inclou tant llibres d'autoajuda (com fer amanides, com plegar les samarretes, jubilació per a dummies), biografies (de futbolistes i de milionaris, sobretot), pamflets a l'estil Coelho i aquesta branca vernacla de la metafísica anomenada Procés. Abans que res, valdria la pena recordar que el terme non-fiction va néixer per designar llibres periodístics.

El periodisme (en) català tendeix a l'oxímoron. Amb la paraula periodisme no em refereixo als dietaris egòlatres ni a les memòries autocondescendents, ni tampoc als reculls d'opinions pietosament situats sota l'etiqueta assaig. Al contrari: em refereixo al periodisme d'investigació que tracta en profunditat aspectes de la realitat que desconeixem, que no ens aconsella ni ens fa massatges, sinó que tan sols aspira a la tasca humil i rigorosa d'informar-nos. Avui vull parlar de dos exemples d'aquest gènere agònic.

Només el periodisme (en) català ens pot explicar el nostre passat i el nostre present (el futur el reservem als gurus). Tothom que s'interessi per la història recent de la nostra cultura ha de llegir El grup de folk. Crònica d'un esclat, de Ferran Riera Vives (Cossetània). Alternativa juvenil, anglòfila i esquerranosa als Setze Jutges, el Grup de Folk va ser el pont entre la cançó tradicional catalana i l'escena nord-americana, on coexistien Pete Seeger, Bob Dylan, els espirituals negres i el drac Puff. D'allà surten Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, el bo i millor dels anys seixanta i setanta, després sepultats sota la movida.

Però el periodisme (en) català no seria complet si no ens expliqués altres passats i presents, com més llunyans millor. Des d'aquí recomano vivament Una amistat prohibida. L'Estat d'Israel contra Tali Fahima, de Montserrat Arbòs (Tigre de Paper). A partir del primer arrest administratiu sofert per una dona jueva, l'autora explica el funcionament de l'Estat d'Israel, en particular l'aliança entre els serveis secrets i el poder judicial.

Em temo que aquests dos llibres, tan necessaris, no seran pas els més venuts aquest Sant Jordi. És per això que cal demanar-los, estranyar-nos en veu alta si no els trobem a les parades, encarregar-los si convé. Som –també– el que llegim.