La deu Lauwers

El director de la Needcompany captiva al Lliure amb la seva trilogia onírica

La dra­matúrgia de Jan Lauwers és un tor­rent incon­tro­lat. Des que el 2005 es va pre­sen­tar al Tea­tre Lliure Isa­be­lla's room, les cur­tes visi­tes de la Need­com­pany han estat un con­tinu de reco­ma­na­ci­ons a cau d'ore­lla. El seu tre­ball, sublim, de tren­car amb les fron­te­res de la història, ha cap­ti­vat cada vegada i s'ha fet impres­cin­di­ble ser pre­go­ners de la nova als que l'aca­ba­ven de des­co­brir. L'Alícia de Car­lota Subirós ha estat temp­tada en aquest magma: les imat­ges més trans­ver­sals d'aque­lla peça són el millor exem­ple de la influència del belga al Lliure.

La veri­tat és que la millor de les tres peces va ser Isa­be­lla's room. Les altres, sense arri­bar a des­merèixer, no acon­se­guei­xen aque­lla opti­mista mirada d'uns per­so­nat­ges per­de­dors. Lauwers ha traçat unes panoràmiques cap al pas­sat (Isa­be­lla's room), el pre­sent (The deer house) i el futur (The losbs­ter shop). El seu uni­vers és deso­la­dor. Apo­calíptic com Houe­lle­bec. Però sap apor­tar-li una ten­dresa que desac­tiva el der­ro­tisme i dóna motius per superar, per fosca i injusta que sigui, la situ­ació que narra.

Lauwers s'escapa de les eti­que­tes. Pretén que les seves pro­duc­ci­ons esti­guin tenyi­des tant d'arts plàsti­ques (mate­rial que ells matei­xos repo­sen al seu taller) com de música evo­ca­dora i una dansa que sem­bla deso­beir el ritme de la par­ti­tura. També hi ha un cal­cu­lat desor­dre en els dos pri­mers títols. Les acci­ons es tre­pit­gen sense moles­tar-se. Un tre­ball alqui­mista que, en la dar­rera peça (pre­sen­tada dime­cres i ahir), ha res­trin­git nota­ble­ment. Només al començament el públic pot optar per seguir els desen­vo­lu­pa­ments de cada actor. Sem­bla com si el dra­ma­turg hagi limi­tat la seva gene­ro­si­tat cre­a­tiva i el resul­tat és un tre­ball més orto­dox. La dosi­fi­cació de mate­rial fa que, per ins­tants, el ritme cai­gui a un perillós punt zero.

The deer house beu de la fórmula de visió onírica, situ­a­ci­ons dan­tes­ques, refle­xi­ons que són tesi doc­to­ral més que no pas rèpli­ques gratuïtes («Viure sem­pre és des­truir, tota acció com­porta una des­trucció»). I aque­lla màgia final de cançó inter­pre­tada en directe que fa el con­tra­punt a la música embri­a­ga­dora, men­tre des­fila el ball anàrquic, lliure.

A la casa dels cérvols, una família es dedica a fer que les bèsties inde­fen­ses morin des­sag­na­des, però sense angoi­xes. La família rep el cos sense vida d'una filla de la mà del seu botxí, un foto­pe­ri­o­dista que uns sol­dats van obli­gar-li a exter­mi­nar, per sal­var la pell. La tria era entre mare i filla. I la mare va implo­rar que deixés viure la filla. Tot i la tragèdia, els pares acu­llen l'assassí de la filla i el con­vi­den al sopar de Nadal. Al final de l'escena, altra vegada, la ger­mana del foto­pe­ri­o­dista pre­sen­tarà a la família aco­lli­dora un altre cos inert: el de la filla, que ha deci­dit suïcidar-se, per no poder enten­dre l'arbi­tra­ri­e­tat de les guer­res. Lauwers és una deu, una font ines­go­ta­ble.

El seu èxit és que bro­lli gene­rosa. The deer house decep quan abusa de la cana­lit­zació. Però segueix cap­ti­vant amb els seus rius soter­rats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.