“Els editors hauríem de publicar menys i millor”

Des del punt de vista cre­a­tiu, no el veig ni millor ni pit­jor, tot i que costa triar el gra de la palla i no es dona prou importància a la con­sistència de les obres. Des del punt de vista comer­cial, si digués que anem bé, m'hau­rien de pren­dre per boig. En tres anys i mig han ple­gat més de cent lli­bre­ries o esta­bli­ments on el lli­bre tenia una presència relle­vant. La crisi econòmica va arri­bar al món del lli­bre més tard que a altres sec­tors i no n'ha mar­xat. Ara patim sobre­tot un canvi de model de vida que escampa la incer­tesa sobre el futur imme­diat perquè des­co­nei­xem quin paper tin­dran els edi­tors i els lli­bre­ters en la soci­e­tat d'aquí a cinc anys, i si el model de comerç medi­ter­rani resis­tirà la pressió de la venda per cor­reu i de les grans superfícies.

Els can­vis tec­nològics faci­li­ten l'edició i els tirat­ges modes­tos, i en l'àmbit de la difusió per­me­ten arri­bar a racons insòlits, tot i que la satu­ració dilu­eix tota mena d'ini­ci­a­ti­ves. A més a més, l'acce­le­ració que com­por­ten lliga mala­ment amb la tran­quil·litat que reque­reix la lec­tura. La pira­te­ria és una nafra inso­lidària; els poders públics no l'empai­ten i la soci­e­tat la tolera, si no l'aplau­deix. Pri­mer, cal sen­si­bi­lit­zar l'opinió pública (con­di­ci­o­nada per la pica­resca espa­nyola), i sego­na­ment, actuar sense com­ple­xos. Pira­te­jar és robar als cre­a­dors.

No, segur que no es fa prou. I la lec­tura és la mare dels ous. Als trens cata­lans, a diferència dels dane­sos o els ale­manys, la mei­tat de viat­gers fan ser­vir el mòbil per jugar o enviar mis­sat­ges. No hem aca­bat de sor­tir de l'Antic Règim, ni la soci­e­tat ni l'auto­ri­tat. I encara hi ha un fet recent, deri­vat al meu enten­dre de la crisi: no és gens evi­dent que, per pro­gres­sar, el fet de lle­gir, de for­mar-se cul­tu­ral­ment, sigui útil. Cal cap­gi­rar aquesta rea­li­tat i per fer-ho convé que l'ascen­sor social torni a fun­ci­o­nar amb paràmetres de qua­li­tat cul­tu­ral. Sort en tenim, d'un sis­tema bibli­o­te­cari excep­ci­o­nal­ment bo, que ha tin­gut con­tinuïtat des de la Man­co­mu­ni­tat.

Cal pres­tar més atenció a tota mena de gèneres, no sola­ment a la nar­ra­tiva, que al meu parer pesa massa des de fa temps. A més a més, als bons nar­ra­dors els costa obrir-se pas. I no ens hem d'enga­nyar: la bai­xada de les ven­des sense la dis­mi­nució del nom­bre de títols edi­tats com­porta uns tirat­ges que estan al llin­dar de la sub­sistència. Els edi­tors hem de publi­car menys i millor, i els crítics han de res­se­nyar més per qua­li­tat que per ami­guisme.

Els edi­tors hem de tenir cri­teri propi amb línies edi­to­ri­als ben defi­ni­des, cadascú la seva. I aquesta defi­nició ha de per­me­tre sin­gu­la­rit­zar les apor­ta­ci­ons d'autors novells. En el nos­tre cas, que som una edi­to­rial espe­ci­a­lit­zada en història, geo­gra­fia i etno­lo­gia, té més importància la soli­desa i la inno­vació de l'obra que no pas el nom de l'autor, però hem de fer mans i mànigues per acon­se­guir donar a conèixer els lli­bres nous. Ens valem molt del con­tacte directe amb els lli­bre­ters i amb les enti­tats cul­tu­rals.

S'ha con­ver­tit en el prin­ci­pal pol del món del lli­bre a Cata­lu­nya i el sec­tor en depèn moltíssim. La part posi­tiva és evi­dent: Sant Jordi és una festa de la civi­li­tat i que aquest con­cepte vagi asso­ciat amb el món del lli­bre és un tri­omf tant dels que, aviat farà cent anys, van pas­sar la cele­bració del Dia del Lli­bre del 7 d'octu­bre al 23 d'abril, com de les gene­ra­ci­ons recents que l'han fet arri­bar arreu del país i de més enllà i tot. Des del punt de vista comer­cial, aquest Sant Jordi també serà en gene­ral bo, encara que és massa a prop de Set­mana Santa per treure'n tot el pro­fit. Em pre­o­cupa molt, però, que la cam­pa­nya prèvia hagi esde­vin­gut un mal­son dels lli­bre­ters, dis­tribuïdors i edi­tors per la pressió que com­porta.