Mouawad commou, amb ‘llicències' poètiques

Mouawad bressola la tragèdia, l'acarona i la fa humana i dòcil. Però potser en aquest treball carrega massa idees (com per tancar la tetralogia), insistint amb les rèpliques, de forma poètica. El que sobta de La sang de les promeses, finalment, és que són repeticions de diferents personatges amb massa lleus punts de variació (per exemple, en aquesta ocasió, no viatja al Líban sinó al cor d'Europa). Mouawad necessita despendre's d'aquest to i trobar nous horitzons. Perquè la repetició pot caure perillosament en un melodrama dolorós previsible per a l'espectador.

Oriol Broggi s'ha convertit en el principal defensor de la dramatúrgia de Wadji Mouawad. A La Perla29 s'han representat tres de les quatre peces de la tetralogia. El director sap traslladar, amb un repartiment d'actors condensat, l'epopeia constant dels personatges d'aquest dramaturg, amb un obsessió per la identitat, el dolor, la pena i la seva capacitat final de redimir l'odi amb l'amor més generós i tendre. En aquesta peça, l'autor s'atreveix a traçar una trama que es remunta a set generacions, des de mitjan segle XIX fins a principis del XXI. Una recerca aparentment tan innecessària com tràgica. Però en aquesta peça hi ha punts que es desajusten, i Mouawad es refugia en la poètica per justificar-ho. Per agafar aquestes dreceres no caldria tanta exhibició de drames generacionals, de filles nascudes fruit d'alguna violència i d'abandonaments forçats. El jeroglífic emocional en realitat domina sobre les relacions dels personatges. El que compta, sí, és el dolor, l'educació des de la incomprensió i, finalment, la redempció.

El treball actoral funciona com un rellotge. Amb alguns recursos comptats (com la projecció del bosc de les Ardenes), transporten els espectadors a un escenari panoràmic en què les escenes s'encadenen (quan se'n tanca una, ja arrenca l'altra, com un circ de dues pistes). Tot i el garbuix dels personatges (molts actors els doblen o triplen), s'intueix prou bé la trama de la tragèdia.