L'estrena del mes
L'Holocaust, a judici
La pel·lícula britànica ‘Negación' recrea un judici celebrat a Londres el 2000 en què es va voler qüestionar l'existència de l'Holocaust
Un dels mèrits de Negación, producció britànica protagonitzada per Rachel Weisz, Tom Wilkinson i Timothy Spall acabada d'estrenar, és convertir en virtut les singularitats del complex sistema judicial britànic. Si als Estats Units, país de la protagonista d'aquesta història, la gent és innocent mentre no es demostri el contrari, les peculiars lleis britàniques fan que, en cas de difamació, siguis tu el que has de demostrar la teva innocència. En aquest embolic es va veure abocada Deborah Lipstadt, una historiadora nord-americana, experta en l'Holocaust, que, l'any 2000, va haver de demostrar davant un tribunal londinenc que les cambres de gas van existir i que Hitler va ordenar l'extermini jueu. Negación transforma aquesta història real en un drama judicial amb intriga, girs argumentals i bones interpretacions.
Arribar al segle XXI amb historiadors que neguen l'Holocaust sembla impropi d'una civilització avançada. Però una de les coses que ens distingeixen del règim del Tercer Reich és precisament la llibertat d'expressió i la possibilitat de debatre i defensar públicament qualsevol idea. D'això se'n va beneficiar, paradoxalment, David Irving, historiador anglès i fervent admirador d'Adolf Hitler. El 1994, va posar al seu punt de mira Deborah Lipstadt, professora d'Estudis de l'Holocaust i Judaisme Modern de la Universitat d'Emory (Atlanta), que l'acusava en un llibre de mentir sobre el genocidi. A la presentació del llibre, a la mateixa universitat d'Atlanta, Irving es va aixecar amb mil dòlars a la mà i els va oferir a qui aportés una sola prova de l'Holocaust.
L'anècdota és real i serveix de punt de partida de la pel·lícula. Quatre anys més tard, Lipstadt i Irving s'enfronten al judici de Londres. La historiadora va recollir tots els detalls d'aquesta història en un llibre que ha estat adaptat al cinema pel prestigiós guionista anglès David Hare (Las horas, El lector). Una de les singularitats d'aquesta pel·lícula, produïda per la BBC i dirigida pel també britànic Mick Jackson (El guardaespatlles), és que tot el que hi apareix se cenyeix estrictament als fets reals. En defensar la veritat històrica, David Hare es va sentir obligat a “ser precís des d'un punt de vista històric, de manera que els enemics de la pel·lícula, la gent que està d'acord amb David Irving, no poguessin acusar-me de tergiversar els fets tal com estan registrats”. Per això, Hare va revisar tones de documents per escriure les escenes del judici. No va necessitar inventar-se moments de clímax: el bon ofici del guionista i 40 dies de judici van donar per molt.
‘Boom' editorial
Si el 2000 aquest judici va portar el tema de l'Holocaust als titulars de la premsa britànica, al 2017 vivim un veritable ressorgiment del tema de la II Guerra Mundial, el nazisme i la persecució jueva al món editorial. Darrerament s'han publicat en català Tu no ets una mare com les altres, d'Angelika Schrobsdorff (edicions La Campana); Viure amb una estrella, de Jirí Weil (Viena Edicions); Morir a la primavera, de Ralf Rothmann (L'Altra Editorial), o Lliçó d'alemany, de Siegfried Lenz, un clàssic que no s'havia traduït fins ara al català. Una riuada de testimonis evoca, 80 anys després, els desastres de la II Guerra Mundial i fa memòria dels milions de persones que van morir al front i als camps d'extermini.