Vida en quatre parts

Un text sense pre­ten­si­ons i amb pecats de joven­tut. Ho deia en la prèvia el mateix Pau Miró, l'autor, que també asse­nya­lava que, tot i això, havien con­vin­gut amb la direc­tora de la peça de no tocar res. El text en qüestió, ben escrit tot i això, és el monòleg breu, divi­dit en qua­tre parts, d'una nena, noia, dona, l'Agnès, que explica les seves vivències de la pre­a­do­lescència, l'ado­lescència i la madu­resa, per rema­tar-ho amb un final de caire poètic i opti­mista que sua­vitza la tragèdia d'una vida buida, de feli­ci­tat impos­tada i de sole­dat.

L'Agnès, que arriba tard, com sem­pre, fins que s'emmot­lla a les con­ven­ci­ons soci­als, ens parla, inter­pel·la direc­ta­ment al públic, des de la seva habi­tació, desen­dreçada, caòtica. Des de petita ja se sen­tia dife­rent, esta­blia els seus pro­pis codis, refu­sava els rellot­ges, perquè ja en tenia un, el «rellotge de les coses que pas­sen», que fun­ci­o­nava a còpia d'«obser­ba­dar» tot allò que pas­sava al seu vol­tant. I de petita, només volia ser això, petita. L'ado­lescència és de lli­bre: una mena de mun­ta­nya russa emo­ci­o­nal, amb la des­co­berta del sexe, les dro­gues, pro­ble­mes d'auto­es­tima, de relació amb els seus pares en el con­text d'una família que es des­in­te­gra, de relació amb els altres, que la refu­sen, baix ren­di­ment acadèmic... La ter­cera part, la de la madu­resa, és l'etapa de les renúncies, que desem­bo­carà direc­ta­ment en la infe­li­ci­tat més crua. Arriba a l'hora a les fei­nes –més d'una–, porta rellotge i té una pare­lla que és «bona per­sona i folla bé», però al qual no estima. La sen­sació d'abandó, la manca d'amor i la frus­tració de la repressió de l'ins­tint mater­nal l'abo­quen als ansiolítics i a la depressió. La quarta part és la del suïcidi poètic, estesa en un des­cam­pat, amb una vara de ferro entre les cames i encer­tada de ple per un llam­pec que la torna al seu estat pri­mi­geni, a rei­vin­di­car la seva diferència com un valor a con­ser­var, a fugir de la renúncia, a res­sus­ci­tar i tor­nar a la vida, a llui­tar per la feli­ci­tat.

Tot està embol­ca­llat d'una ingenuïtat que neu­tra­litza qual­se­vol pre­tensió. No s'hi explica res de nou, més aviat tot és molt obvi, però l'encant ve per una altra banda, el de la inter­pre­tació, amb Laia Martí, que atorga fres­cor al per­so­natge i que és el més interes­sant de la peça, amb diferència, jun­ta­ment amb un deliciós sen­tit de l'humor, propi de Miró, recognos­ci­ble en altres peces seves.