novel·la
novetat editorial
Miquel Martín aposta per una prosa lírica i reflexiva
‘El riu encès', ambientada a Camprodon i Girona, transcorre al llarg de 30 anys, des de la mort de Franco a la crisi del 2008
Sílvia Planas la defineix com una novel·la sobre “les ferides de la vida”
El tenia al davant i no el va saber veure fins que el llibre ja era a punt i tot d'anar a impremta: el títol és el que ha tardat més a prendre forma en l'última novel·la de Miquel Martín (Begur, 1969), que l'havia anomenat de dues o tres maneres diferents, cap de les quals no l'acabava de convèncer, fins que va fer memòria de la poesia de Joan Vinyoli, que hi anava com l'anell al dit: “Sóc riu encès, fluint des de l'origen.” Aquell dia la seva novel·la va arribar també, feliçment, a la desembocadura.
El riu encès, editada per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa, no és pas la primera obra de ficció d'aquest escriptor que s'ha prodigat en la recol·lecció de llegendes marines, però segurament és la que li ha exigit més energia, més temps i més treball de camp. Ambientada entre Camprodon i Girona, traça la vida d'uns personatges units per fils invisibles al llarg de trenta anys, des de la mort de Franco fins a la crisi econòmica (i moral) del 2008. És un salt cap endins realment vertiginós per a un autor que poques vegades s'ha volgut allunyar, literàriament, del seu Empordà marítim i mitològic i que dilluns confessava, durant la presentació del llibre a l'Espai 22 de Girona, que en efecte “a la gent de mar trobar-se encerclada de muntanyes els provoca claustrofòbia” —per alguna cosa Camprodon ve de “camp rodó”, va recordar-li Sílvia Planas—, però aquest havia de ser el punt de partida de la novel·la, que volia fluïda com un riu en tots els sentits: per seguir el curs de la trama com una espècie de destí i per narrar-la amb el mateix to fluent, natural i penetrant, tal com entén la literatura mateixa, “sense efectismes ni escarafalls”.
La directora del Museu d'Història i dels Jueus, Sílvia Planas, invitada a presentar la novel·la, va definir-la com “un cant a la vida” i, al mateix temps, com “un relat de supervivència”, precisament perquè no tracta d'herois ni de gent excepcional, ni tan sols hi passen grans coses, sinó de “la vida de cada dia de gent que estima, que és feliç, que té problemes, que se separa, que es llaura un futur”. Per això, va dir, El riu encès tracta també de “les ferides de la vida, ferides quotidianes, sense passions estranyes, ni crims ni transcendències”, com el model de prosa que fa servir Miquel Martín, que va definir de “poètic i càlid”.
L'escriptor va agrair especialment una percepció sobre l'estil “líric, penetrant i reflexiu” que està en concordança amb una consciència ètica de l'escriptura: “Em preocupa sobretot ser honest, quan escric, i fer-ho amb tot el rigor i tota la perfecció de qui sóc capaç.” En aquest sentit, va animar els prosistes a amarar-se del llenguatge dels poetes, com segurament ja havia fet Prudenci Bertrana, les obres del qual, rellegides avui, li produeixen alhora una sensació de gran goig i de profunda pena, per les paraules i la música que “s'han perdut pel camí”. Algunes de les millors troballes d'El riu encès provenen, però, d'una font molt més pròxima: la veu dels nens, molt presents en la novel·la, i a través dels quals Miquel Martín posa en evidència el comportament dels adults.