cultura

Història

novetat editorial

Una gent ‘tremenda'

L'historiador de l'art Miquel Mirambell publica el llibre ‘Olost, un poble contra el seu bisbe'

La construcció de l'església va provocar l'enfrontament entre els dos bàndols del municipi

Els veïns d'Olost avui encara es reconeixen com a favets (beneits), tot i que al s. XVIII majoritàriament van ser tremendos (espaordidors). Aquestes eren les dues faccions amb què el poble es va dividir, a partir de 1779, a l'hora de fer una església que substituís l'antiga medieval. Es va encarregar un projecte al mestre d'obres olostenc Marià Claris, però a mig fer el capellà i un grup de parroquians van decidir que no els agradava i en van encomanar un altre a Josep Morató Codina, arquitecte de la catedral de Vic. Als partidaris de Claris, els deien tremendos i als defensors de Morató, favets. “La majoria de gent d'Olost era tremenda, estava capitanejada per l'alcalde, Jaume Comalrena, i tenia l'ajuda del vicari general del Bisbat de Vic, Miquel Vidal, mentre que els favets tenien al capdavant el rector, Lleó Hervada”, diu l'historiador de l'art centellenc Miquel Mirambell, autor del llibre Olost, un poble contra el seu bisbe, que divendres es va presentar a l'ajuntament.

La construcció de la nova església va encendre una polèmica que es va escampar per tot el bisbat. Al final, la solució salomònica va ser dirimir-ho mitjançant una votació. El 6 de maig de 1784 es va convidar tots els caps de família (els únics amb dret a vot) a pronunciar-se i el resultat va ser prou clar: 227 tremendos i 34 favets. Tot i així, aquests últims van tenir mal perdre i les baralles no van cessar. Mirambell explica que, un mes després de votar, Francesc Sala va agredir el tremendo Francesc Forés, delicte pel qual va tenir un càstig de nou dies d'arrest. Veient tanta crispació, el bisbe de Vic, Francesc de Veyan, va trobar el desllorigador: fer venir dos arquitectes de Barcelona (Marià Enric i Joan Fàbregas) i confiar-los un tercer projecte, que és el que va imposar el prelat. “Olost s'empipa, porta el bisbe als tribunals i s'engega tot un plet del qual es conserva documentació fragmentada”, diu l'actual director de l'Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. “L'últim document és del 15 d'abril de 1789 i no se sap com acaba el conflicte.” Mirambell suposa que es devia seguir el tercer projecte, tot i que el 1802 l'església encara estava inacabada. La capella fonda es va fer entre 1848 i 1859, i la façana (obra de Francesc Daniel Molina) és de 1851. Potser va ser en aquest interval de més de 40 anys, creu l'autor, que es va difondre la llegenda dels dos campanars: un matrimoni va prometre pagar-ne un si la Verge els donava un fill, però els va premiar amb bessonada.

Mirambell avisa que el seu llibre no és cap novel·la sinó una obra d'assaig on es transcriuen 47 documents d'entre els anys 1779 i 1865. La construcció de l'imponent església de Santa Maria d'Olost, batejada pel bisbe Torras i Bages com la “catedral del Lluçanès”, també és, segons l'historiador de l'art, una mostra del xoc que hi havia entre els arquitectes de l'època (acadèmics, amants del neoclassicisme) i els mestres de cases (gent d'ofici i més entregada al barroc).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.