Els ocells que no hauria vist Saül

L'ornitòleg alemany Gunther Niethammer, membre de les SS, va obtenir el 1940 una autorització per catalogar els ocells de la regió boscosa de Birkenau, localitat polonesa que un any després, junt amb la veïna Auschwitz, va convertir-se en un dels escenaris més sinistres de la Humanitat amb un camp d'extermini que simbolitza l'univers concentracionari nazi: un lloc on la destrucció (l'extermini de milers de persones) coexistia amb una producció regida per la lògica capitalista extrema i on la indústria alemanya es va aprofitar del treball d'una mà d'obra de cost mínim. Niethamer va catalogar 127 espècies d'ocells a Bierkenau. Tanmateix, cap testimoni del camp d'extermini recorda haver-hi vist mai ni sentit cap ocell.

Tenint-ho present, i així doncs, pensant en la distorsió de la percepció que pot produir-se en una situació de violència extrema, Marta Marín-Dòmine (escriptora, traductora i realitzadora de documentals i altres formes de l'audiovisual) ha concebut la instal·lació Je vous offre les oiseaux (Us ofereixo els ocells) que, des del 27 de gener fins al 28 d'abril, ha albergat la capella de Santa Àgata, al Museu d'Història de Barcelona. La instal·lació conté imatges filmades recentment al camp de Birkenau i una banda sonora confegida amb els sons i els cants de 127 ocells. Marín-Dòmine, dedicada als estudis de la memòria històrica i vinculada com a professora i investigadora a la Universitat Wilfrid Laurier d'Ontario, ha volgut oferir un “cant dels ocells a la memòria dels supervivents que no recorden haver sentit mai un ocell als camps”. Aquesta instal·lació, realitzada amb la consciència que tot acte de memòria és un intent fallit de recuperar una experiència tal com va ser viscuda, demanava una ofrena als seus visitants: un cant d'ocell en tocar la superfície sensible d'una columna; enregistrats, tots aquests cants d'ocell han configurat una nova peça sonora que va escoltar-se per primer cop en la clausura de la instal·lació.

Marín-Domine participarà divendres vinent, 5 de maig, en una jornada sobre El fill de Saül, el film de l'hongarès Laszló Nemes que, a la manera d'una “ficció documentada”, intenta reconstruir les activitats del Sonderkommando (deportats forçats a treballar en la cadena de la mort dels camps d'extermini) a Auschwitz-Birkenau seguint un membre que, com un acte de resistència, es proposa enterrar el cadàver d'un adolescent que reconeix com a fill seu. Coordinada per Àngel Quintana i amb l'organització del Cinema Truffaut i la Universitat de Girona en la segona edició (la primera va dedicar-se a Carol, de Todd Haynes) de Pensar una pel·lícula, la jornada Visions sobre ‘El fill de Saül n'abordarà els referents (les “veus sota la cendra” que van ser escrites, i enterrades, per membres dels Sonderkommando; les recerques d'historiadors i els documentals, com ara el cèlebre Shoah, de Claude Lanzmann, que recullen la memòria dels supervivents; les quatre fotografies dels crematoris de Birkenau realitzades per Sonderkommando amb una càmera introduïda per membres de la resistència al camp) d'aquest film en què ressonen les reflexions i les discussions sobre la representació i la ”irrepresentabilitat” de l'Horror. Hi haurà temps per discutir sobre les formes d'El fill de Saül en aquesta jornada que, tenint lloc a la Facultat de Lletres de la UdG i al Museu de Història dels Jueus de Girona, també tindrà com a conferenciants Jaime Pena, Miguel Morey, Pepa Balsach, Xavier Antich, Jordi Balló, Fran Benavente i Àngel Quintana. I, suposo, es parlarà del que Georges Didi-Huberman defineix com la “terrorífica voràgine sonora” del film: les humiliacions verbals en llengües diverses, els crits barrejats dels botxins i les víctimes, els gemecs entretallats. Cap cant d'ocell.