El sentiment ha desaparegut

Un llibre de la Louise Glück, traduït per primera vegada al català, no és només un motiu de celebració, sinó un nou repte per al lector de poesia en català que, fins ara, seguia la ruta de la poesia exigent, d'abast universal.

Ens és igual d'on és la Glück, tot i que és impensable la seva veu sense tenir en compte escriptors anteriors com ara Anne Sexton, Adrianne Rich, Muriel Rukeyser i la seva contemporània, per posar només un exemple, Jorie Graham. Parlem d'aquella raça universal de poetes que es donen la mà, més enllà de cap toll, amb Alejandra Pizarnik, Olvido García Valdés, Wislawa Szymborska, Felícia Fuster, Letitia Ilea i Ingerborg Bachmann...; i Luis Cernuda, Rilke, Juan Gelman, Antonio Gamoneda, J.A. Valente, Màrius Sampere... Són elles, i són ells. Són tots. Aquests.

La poesia d'aquesta poeta nascuda a Nova York ha estat moltes vegades situada en la línia, mal o ben anomenada, confessional, molt més conreada en la poesia anglosaxona que no pas aquí, tot i que aquest qualificatiu va ser també reinterpretat i, més enllà, posat en qüestió, per una de les seves màximes etiquetades representants, Anne Sexton, quan explicava que “[...] El poeta no té per què incloure-ho tot per contar la veritat. Es pot mentir. Podem confessar-nos i mentir per sempre”; o bé: “Si fes totes les coses que he confessat no tindria temps per escriure un poema.”

En la poesia de Glück hi trobem versos que ens guien en la seva concepció de la poesia, per exemple, quan versifica: “Jo era com una llum brillant passant a través d'una cambra fosca”; si entenem aquesta cambra com el llenguatge, sempre mentider, que desvela el seu pas per la contingència dels fets reals de la seva vida; o si bé entenem l'obra de Glück com a una de les propostes més brillants que podem trobar actualment en un obscur mercat literari (editorial?) que exigeix un lector disposat a saber destriar tan poquet gra d'entre tanta tanta palla.

En un dels mails intercanviats amb la traductora (gran i laboriosa feina, la de la Busquet!) ella em parlava i em feia revisitar els seus vídeos per recordar el magnetisme de la Glück: de debò, aneu ara mateix a Youtube i contempleu una manera tan diferent a la (sovint) gracieta fàcil que aquí ens inunda a l'hora de dir el vers. La rapsòdia de la Glück demostra el seu respecte davant de moltes coses: davant de qui l'ha precedit, del que fa, de la paraula, d'allò que diu i (sí, també, hi som) del qui l'escolta. És, sota el meu punt de vista, una mena de quadratura del cercle del que en diem “la rapsòdia poètica”.

Feu un experiment: quan la llegiu, tingueu al cap algun quadre d'Edward Hopper.

“Quina és la diferència entre confessar alguna cosa i fer poesia? Es tracta, és clar, de l'art”

Anne Sexton

''