El jove Ramon Masats

És un dels grans referents de la fotografia catalana i espanyola de postguerra i la seva obra sempre és present en les grans exposicions d'aquest període brillant de la disciplina fotogràfica al nostre país. Però Ramon Masats (Caldes de Montbui, 1931) diu que no té cap nostàlgia d'aquell moment ni troba a faltar fer fotos. “Fa 12 o 14 anys que no toco una càmera i tinc mòbil però no sé com funciona”, assegura el veterà fotògraf, que avui inaugura una exposició amb 61 fotografies seves a la galeria Ana Mas Projects de l'Hospitalet.

La mostra se centra en el jove Masats, abraçant el període que va del 1953 al 1965, i en ella s'hi pot veure la diversitat de temàtiques que Masats va cultivar en aquells anys. Predomina, però, la foto de carrer, amb imatges emblemàtiques centrades en la figura humana i preses en barris deprimits com el Somorrostro i el Raval barcelonins, però també a les Rambles i al Mercat de Sant Antoni. El blanc i negre impecable –sempre vintage en les obres penjades– i l'acurada composició de les fotos de Masats es poden admirar en aquesta mostra, que també inclou imatges moderníssimes per a l'època amb intencions pràcticament abstractes.

Des de l'exposició que el 2002 es va organitzar a la Virreina, Masats, instal·lat a Madrid des del 1957, no exposava individualment a Catalunya. Ara se'l veu feliç de tornar a exposar a la seva terra. Lluint una samarreta del Museu Guggenheim, es mostra sorneguer i irònic quan parla. “Vaig començar com a aficionat, era un fotògraf intuïtiu. Estàvem a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, amb Oriol Maspons, Xavier Miserachs i Ricard Terré (la filla d'aquest últim, Laura Terré, ha comissariat la mostra). Però no ens agradava els que es feia allà, buscàvem altres camins i miràvem revistes europees i jo admirava Cartier-Bresson”, recorda.

Establir-se a Madrid

Arran d'un reportatge sobre les festes del Sant Fermín de Pamplona, Maspons li va aconsellar que mostrés aquest treball a la delegació madrilenya de la revista La Gaceta Ilustrada. “Hi vaig anar i els va agradar i em vaig quedar a Madrid, bàsicament perquè tenia feina allà”, diu.

Masats admet el seu interès per les persones en la seva fotografia: “M'hi acostava amb discreció i mai vaig tenir cap problema ni vaig amagar la càmera. El Joan Colom anava amb una càmera oculta i jo el respecto molt però jo mai ho vaig fer.”

Admet que en tota la seva llarga carrera, la seva foto més icònica ha estat la que es veu un partit de futbol entre seminaristes i el porter, amb la seva sotana, sembla volar a l'hora d'intentar aturar el gol. Era el 1960. “Sempre em pregunten per la foto del seminarista, què hi vols fer... De fet, va ser una foto buscada, vaig esperar que en algun moment algú xutés cap a la porteria –recorda–. Allà no em vaig adonar si la pilota havia entrat però anys després, quan vaig haver de fer una ampliació de la imatge, vaig veure que sí.”

Quan Masats va guanyar el Premio Nacional de Fotografía el 2004, el porter –aleshores mossèn en una parròquia d'Atocha–, el noi que va xutar –un empresari que havia penjat els hàbits– i Masats es van reunir per primer cop.