Mirador
L'altra cara del paradís perdut
Recordo un dia que Víctor Erice em comentava en el transcurs d'un sopar que quan va fer El espíritu de la colmena va trobar l'essència del cinema modern en la gestualitat de les dues nenes protagonistes. Erice afirmava que malgrat tenir un guió construït hi havia l'afany d'improvisació. En la vitalitat de les nenes va trobar alguna cosa que desestabilitzava el relat. Davant d'un cinema clàssic en el qual la veritat és sempre una cosa prèvia anunciada pel guió, el cinema modern apostava per l'experiència i el rodatge no feia més que introduir fragments de vida i de coneixement. Dissabte, a la cloenda del Festival D'A de Barcelona, vaig pensar en aquestes reflexions mentre veia Estiu 1993, de Carla Simón. La pel·lícula, que ha triomfat a Berlín, Sevilla, Buenos Aires i altres festivals, és una joia. Al llarg d'una hora i mitja Carla Simón filma dues nenes –Laia Artigas i Paula Robles– mentre juguen, canten, es disfressen, es perden al bosc, es banyen al riu, a la piscina o a la banyera de casa.
La pel·lícula és d'una senzillesa extrema i no fa més que mostrar fragments de vida rural al llarg d'un estiu. Darrere, però, de l'acte de filmar la fràgil innocència infantil, s'hi amaguen moltes coses. Estiu 1993 és una autoficció. Frida, la nena protagonista, no és més que l'alter ego de la directora, que posa en escena un moment clau de la seva vida, quan es va quedar sense mare i va haver de refer la seva vida al camp al costat dels seus oncles. La reconstrucció de l'experiència personal podria fer-nos pensar que ens trobem amb una pel·lícula trista sobre el procés d'assimilació de l'orfandat. Amb tot, Carla Simón li dona la volta i situa l'acció en una mena de parèntesi on l'absència és omnipresent. La mare morta és com un fantasma que hi plana i el procés del dol és alguna cosa que madura de forma progressiva fins a trobar el moment oportú per esclatar. Allò que importa és l'apropament de la càmera a una certa realitat des de la qual és possible la revelació d'allò amagat que actua com una ferida latent. Per això, Estiu 1993 respecta la focalització cap al cos de Frida, que sent rumors sobre la malaltia que va provocar la mort de la seva mare i sobre els secrets que s'amaguen darrere la pretesa felicitat estiuenca.
La recerca de l'autenticitat converteix Estiu 1993 en la millor pel·lícula catalana que s'ha rodat sobre la infantesa i en una de les poques produccions audiovisuals sobre el món rural català que respira autenticitat, que desterra els llocs comuns i observa amb respecte què vol dir viure en un poble de pagès. Carla Simón ha rodat la pel·lícula entre les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols –alguns dels escenaris de la seva infantesa– i sap perfectament què vol dir anar a la carnisseria del poble, banyar-se a les aigües del riu o anar a buscar enciam a l'hort i portar una col.
Tampoc té cap complex en filmar amb brillantor les festes del poble, sigui el ball de gegants o el ball de la nit amb l'orquestra Montecarlo. En cap moment s'imposa la mirada neorural articulada al voltant d'una alteritat desitjada, sinó tot el contrari. Hi ha la consciència d'aquella idea establerta per Marcel Proust que els únics paradisos perduts són els de la infantesa, però per altra banda també hi ha la consciència que la infantesa no és només el temps de la innocència sinó també el temps de la pèrdua d'aquesta innocència. És el temps de la gelosia, de la consciència del jo i de l'egoisme. És el moment en què la crueltat de la vida també s'hi manifesta.