“Nunes ens va inspirar”

El projecte sorgeix de les ganes de treballar plegats amb en Jordi Pagès. Vam quedar per mirar com podíem col·laborar junts i li vaig comentar que tenia en procés d'edició Nictàlgia, un poemari en CD on diversos artistes musiquen alguns poemes del llibre. De seguida vam pensar a vincular el llibre i la seva obra. Aquell mateix dia, però, i una mica sense venir a tomb, li vaig parlar del guió Nochera de Nunes, l'acabava de descobrir realitzant un article per al catàleg de l'exposició Nunes més enllà del temps, que va tenir lloc al Santa Mònica. El problema és que ningú no sabia on era exactament aquest guió. De seguida vam mig somiar trobar-lo i incorporar-lo a la capsa, així que vam connectar amb la seva filla Virgínia i el va trobar, juntament amb alguns poemes seus que encara són inèdits. Finalment i gràcies a la generositat de la resta de la família, ens el van cedir per incorporar-lo a Nochera. Des del primer moment vam tenir clar que aquest havia de ser el títol del llibre d'artista que volíem realitzar. Nunes ens va inspirar.

Totalment. Un cop vam haver parlat amb Tinta Invisible, Edicions Poncianes i Edicions Terrícola, editors de Nochera, vam tenir clar que volíem tornar a aquella visió col·lectiva i interdisciplinària de l'art, sovint parlàvem de Cave Canem com a referència. Vam incorporar el poemari Nictàlgia, les làmines d'en Jordi Pagès, el guió d'en Nunes, la fotografia d'en Carles Mercader i l'audiovisual de la Zoë Valls, tots dos en estricte blanc i negre, i una peça (gravat i poema) d'en Vicenç Altaió que dedica a en Mateu Morral (responsable de l'atemptat contra Alfons XIII). Les darreres incorporacions van ser els textos, tots inèdits, de poetes a qui vam convidar perquè enteníem que d'alguna manera connectaven amb el projecte i amb aquesta manera nostra d'entendre la creació i alhora, evidentment, ens eren referència (Arnau Pons, Blanca Llum Vidal, Maria Sevilla, Martí Sales, Martínez Vernis, Guim Valls, Lluís Calvo, Josep Grifoll, Antònia Vicens, Camacho Grau, Cucurella-Jorba, Joan Minguet, Míriam Cano...) Tot el disseny l'ha realitzat en Marc Valls, crec que no ens ho podíem imaginar més rodó de com ha sortit tot.

Això va ser una cosa que va començar com una despropòsit que comentes un dia i acaba com un luxe que encara costa de creure. A vegades alguns amics músics em deien que volien versionar algun poema meu, així que aquesta vegada els vaig agafar el guant (o atracar directament) i juntament amb Terrícola els vam fer una proposta formal. Amb alguns/es com la Meritxell Gené o en Borja Penalba, la Mire Vives i en David Fernàndez amb Ovidi3, tenim espectacles plegats on combinem música i poesia... Amb d'altres, com l'Escoffet, l'Antonio Baños, en Rodrigo d'Atversaris, la Ivette Nadal, la Lu Rois o l'Enric Casasses, fa temps que ens coneixem i hem anat coincidint i actuant plegats, però també hi ha un darrer grup de músics, com en Joan Colomo, en Ferran Palau, NOIA, Nacho Vegas, M.A. Blanca i Niño de Elche, que no havíem fet mai res plegats però que els he escoltat molt! En realitat per a mi va ser emocionant perquè les seves cançons han estat presents durant el procés de creació de Nictàlgia. Són estils diferents però comparteixen l'atmosfera que intenta crear el poemari.

El guió de Nunes (una prostituta que deambula pels carrers del Xino) connecta amb l'imaginari de Nictàlgia mig segle després. Cal recordar que el guió el va escriure abans de Noche de vino tinto però la censura l'hi va prohibir. Tenia sentit incorporar a Nochera un text de l'Enrique Irazoqui acompanyat d'una postal on surten els dos a Cadaqués durant la filmació d'A la soledad. I evidentment, en Jordi Pagès va saber captar tot això i incorporar tres làmines fantàstiques, amb el seu estil, a banda d'una intervenció en un poema meu feta manualment, una a una. Crec que la Zoë Valls era la que ho tenia una mica més difícil a l'incorporar una peça audiovisual, però signa un curt que a mi em sembla una desconstrucció brutal de Noche de vino tinto. També tenia sentit incloure en Carles Mercader, amb qui ja havíem col·laborat abans i em lliga la seva estètica. Ens va regalar una fotografia, un retrat d'una noia suspesa, únicament enganxada pels cabells, el primer pla de la qual transmet aquesta hibridació entre plaer i dolor de què parlen Nictàlgia i Nochera. En Nunes era anarquista i en Mateu Morral també, bé, tots ho som una mica no? Podríem dir que sí, que en Nunes agermana i fa una mica de fil conductor de tot plegat, malgrat que diem que Nochera és un objecte metonímic.

El poemari tenia un altre títol, va ser després de la lectura d'en Lluís Calvo que em va proposar aquest Nictàlgia. Ell adoptava com a referència un grup de thrash metal que es diu Nyctalgia. Jo me l'he anat fent una mica meu i m'agrada pensar que és just l'espai que queda entre el mal de la nit i la nostàlgia per la nit viscuda, aquesta tensió entre la desesperança del deambular perduts i el desig de voler viure-hi desesperadament. Nictàlgia també com a metàfora.

D'alguna manera sí que tinc la sensació que Nictàlgia engloba i incorpora tots aquests temes, i segurament obsessions, que ja apareixien en els altres poemaris, potser de manera una mica fraccionada. Ara és com si de sobte tot hagués sigut molt natural. També penso que es poden fer diverses lectures del llibre: una, poema a poema; haurien de poder llegir-se per separat i tenir sentit per si sols. Dues, Nictàlgia té una lectura lineal, una història urbana d'amors i desamors, de passions i ruptures, de necessitat de ciutat i alhora unes ganes boges de fugir-ne, d'insomni i de fer tots els possibles per no dormir mai, de crítica, també, però sobretot de compromís vital. Per acabar, hi ha una tercera lectura, que tota aquesta història sigui només una metàfora d'un món en descomposició, de les relacions que hi teixim, de com ens relacionem els uns amb els altres dins aquestes metròpolis-fàbrica-hiperconsumistes que el capitalisme senil ha dissenyat en el seu àmbit global. Com ens en protegim, ens hi enfrontem, o senzillament com ens fem costat cercant espais on habitar-nos.

De la ciutat sempre ens quedarà la seva gent, i també el no creure i putejar els urbanistes, conflictivitzar la ciutat quotidianament per ser com som, crear espais autònoms de vida, i també seguir amagant-nos en els llocs refugi que encara queden, que han sobreviscut, i altres de nous que ens escalfen i acullen. El poema parla d'un venedor de cerveses que li falta un ull però intenta lligar amb les noies, dels venedors de roses, de l'ordenança del civisme que encara ningú no ha derogat, de llocs emblemàtics de la ciutat i d'un voler ser sense acabar convertits en obres d'art, en un poemari per exemple. Això seria el pitjor de tot...

Ja sé que és un tòpic, que tot el que fem és polític i per tant també com escrivim, recitem... No podem quedar al marge del que pensem. És cert que jo he escrit alguns poemes molt explícits políticament, amb clara voluntat gairebé de manifest, com La llibertat, Desobeir o el llibre PostMortem/I del No-res TOT, però que també n'hi ha molts d'altres, de fet estic segur que la majoria, que aquest fet polític es troba més endins. L'altre dia vaig llegir que la gent de Voces del Extremo parla de poesia de la consciència i em va agradar força aquest concepte.

Segurament sí, perquè hi ha poetes que gairebé no reciten. Però és cert que actualment els llibres sovint es presenten en forma de recital i que hi ha tot un circuit on dir els poemes en veu alta, ja siguin bars, llibreries, festes majors, o fins i tot amb en Martí Sales, la Núria Martínez Vernis i en Roger Pelàez vam portar la poesia pura (sense música) al PopArb. Des que vaig publicar el primer llibre fins ara em dona la sensació que la poesia recitada és més present, tot i que això sens dubte no hauria arribat sense els companys que fa anys i panys heu anat picant pedra i de qui, com a mínim jo, n'hem après moltíssim. Penso en Casasses, Sabater, els Accidents Polipoètics, en Pope, en Lizano, en Vinuesa però també la Dolors Miquel, l'Escoffet, en Pedrals, en Carles Rebassa... i un llarg etcètera.