poetes sempre en novetat
Un mar de pedra Zugzwang
A Maïs Jorba, “Maïs”,
que ho sap dir.
A Jordi Savall.
A Proactiva Open Arms.
La realitat com a creació: L'ombra de l'esquelet de la barca sobre la pedra dibuixa la geometria de la mort. Maïs, talment un mestre d'aixa, l'ha forjat a la dàrsena del cap del món.
Tu hi veus la tempesta: els astres s'apaguen i l'ona s'esqueixa sobre la barca. Hi veus els cossos desolats, els cossos sense trànsit ni ossamenta visible. El nostre és un mar de pedra. Et disposes a no permetre que l'oblit pacti amb les paraules.
Voldries que la teva veu fos la veu d'un silenci infantat:
Ja tinc nas i ulls i boca i un cor que batega. Jo sóc l'infant que ha de néixer. Nedo en les clarors líquides de l'úter. Conec la suavitat de l'aigua i somnio amb la de la llum, la de l'aire. La del pit de la mare. Calma. Repòs. La mare canta i la seva veu s'agermana amb el batre de la mar sota la barca. Silenci. Calma.
De sobte, els astres s'apaguen. Sense la lluna el mar és més tenebrós. La mare calla. ¡Oh el somni de la mare! ¡Oh el somni d'Europa! Plou. Plou. Plou. Una gran onada s'esqueixa sobre la barca. Crits. No sé si és por el que sento. Plou. Cau un diluvi (com d'aigua de placenta). Em tapo les orelles.
No sento la sang de la mare giravoltar. La fi del món. --(¿He caigut al futur?) No vull ser un cadàver no infantat. Sense nom. No vull anar a la mar dels morts on van les ànimes dels que abans vivien...
El cos de la mare esdevé un cos celestes, lluminós i transparent. Obro els ulls --(¿sóc?) Sento la tendresa d'unes mans que m'acullen, de la llum i de l'aire...
Silenci. --¿On som?
Avui, trenta d'agost de dos mil setze, entre les costes de Líbia, Tunis i Itàlia, sis mil cinc-centes persones desesperades han salvat la vida al mar.
El nostre és un mar de pedra, però encara hi ha qui no ha perdut la dignitat.
El joc de miralls permet veure l'altra
cara del poema
Joan Brossa
Un joc de miralls giratoris mou el mecanisme de la Història. Reflecteixen la llum i l'ombra, el real i el fictici. Cal tenir oberts els ulls. El joc de miralls et permet veure l'altra cara del poema, però no hi passes. Aquest món nostre, distant i glaçat, és aquí. Aquí és on es barregen la veritat i la mentida, l'espassa i la falç, és on vivim el sobresalt de les alarmes.
¿Ningú arribarà amb llum sobre aquesta foscor? Voldries encendre noves llums. Et preguntes per la submissió de la política, per la disposició de les urnes, els himnes i les banderes. Pel vell poder de la mentida, que contamina i corromp.
Zugzwang (*)
L'instant paralitzat. ¿Podem prescindir del final anunciat? No roda el temps. ¿No hi ha solució? Immòbils, ens cobreix la pols dels astres morts mentre es desfan els camins de la compassió.
Fas l'aprenentatge d'escoltar. Més enllà del silenci encara hi ha silenci. L'espai mut de la cridòria. No coneixes com funciona el mecanisme dels miralls, però vols tenir algun paper, per petit que sigui, en aquesta història.
Voldries ser la veu que no s'atura.
(*) Zugzwang: En escacs, es diu de la situació en la que un jugador es troba en una posició fatal: mogui el que mogui perd la partida.
L'estació
de Portbou
Poemes: Jordi Carrió
Fotos: Manel Esclusa
(amb textos de Sam Abrams i Marina Garcés
Editorial:
Curbet Edicions
Girona, 2017
Pàgines: 116
Preu: 19 euros