Acompanyants

Deu ser veritat allò que darrere d'un gran home hi ha una gran dona? (I al revés?) A la Grècia clàssica existien unes dones que complien el rol precisament d'acompanyar els grans homes: les heteres o hetairai. S'han traduït per “cortesanes, concubines, prostitutes de luxe”, mistress en anglès, o maîtresse en francès, designacions que no només es queden curtes, sinó que hi afegeixen un tint de menyspreu, ja que el mateix terme en masculí, els hetairoi, es tradueix per companys. Per exemple, els generals de confiança d'Alexandre el Gran eren els seus hetairoi. Entre ells hi havia Hefestió, militar important, però també el seu company, sexual, i sentimental. I a ningú se li acut que actués de concubí.

En una societat on la dona passava de ser “filla de” a “esposa de” (i com a màxim “germana de”) emergeix espontàniament aquesta mena de casta de dones lliures. Eren cultes, rebien una acurada educació, podien recitar exquisidament poesia i tocar diferents instruments, i estaven instruïdes en dansa. Per tant, desplegaven l'art d'acompanyar amb moltes virtuts. I, a més, en general, eren molt guapes, l'ofici ho requeria. Tot un càsting. Per distingir-les, anaven vestides amb roba transparent i de to safrà, un color que s'associava al plaer sensual. Eren les úniques dones que podien accedir a esdeveniments socials rellevants com el Symposion i opinar, mentre les esposes oficials vivien recloses en els gineceus. Per tot això, els seus serveis es cotitzaven i algunes van guanyar autèntiques fortunes. Disposaven lliurement del seu capital i tenien propietats, cosa legalment impossible per a una ciutadana benestant. De fet, hem trigat molt les ciutadanes a accedir oficialment a formació i a tenir ascendència directa sobre els béns.

En el món de l'art hi ha una hetera que requereix especial menció: Friné. L'episodi que la va fer cèlebre és la seva compareixença davant l'Aeròpag (tribunal) acusada d'impietat, és a dir, de no creure en els déus de la ciutat. A Sòcrates i a Fídies se'ls havia denunciat pel mateix delicte, considerat molt greu. Quan l'orador que la defensava es va quedar sense arguments, va fer servir el recurs de deixar-la nua i provocar que els jutges es rendissin davant l'esplendor del cos. Perquè en aquella Grècia això també passava, la bellesa commovia. I així va ser. El quadre de Jean-Léon Gérôme, amb estil academicista, congela aquest moment en què els homes, de vermell intens, reaccionen davant la visió. L'harmonia natural de les seves corbes ens ha quedat immortalitzada en forma d'escultura, ja que ella era l'hetera de Praxíteles i l'escultor la va utilitzar com a model per a la famosa Venus de Cnidos fixant el cànon d'Afrodita, deessa de l'amor. Friné va arribar a ser tan solvent que volia finançar la reconstrucció de les muralles de Tebes a condició que es deixés constància que “Alexandre el Gran les havia destruït i l'hetera Friné les havia refet”. Però no li ho van deixar fer. Perquè encara que fos rica, guapa, culta, era dona i manaven (i manen?) ells. Llàstima. Amb el que costa trobar sponsors per al patrimoni.