Pel més risc, encara

Just fa una setmana que es va acabar el Festival Trapezi, a Reus. La trobada anual estratègica pel desenvolupament del circ a Catalunya. De l'àmplia proposta que es va poder veure en només tres dies (dijous, només hi va haver temps per a la inauguració d'autoritats i la primera gala del cabaret nocturn) destaquem tres peces: la coproducció entre Trapezi i el Sismògraf, una peça de circ contemporani internacional i l'estrena de la companyia A Tempo. La voluntat del circ contemporani és atrevir-se a explicar una trama, una situació a partir de la configuració d'uns acròbates que prenen el cos consistent amb un personatge i que introdueixen els seus números acrobàtics al plantejament dramatúrgic. Hi ha repte majúscul. Hi ha camí per davant.

‘Mira T'

a Segon treball de Circ Pànic després de l'intrigant L'home que perdia els botons. Ara torna amb un nou treball pensat per a un públic ben divers i el situa al carrer. Les especialitats circenses apareixen més desintegrades. Hi ha un desgast evident físic i es juga puntualment amb l'equilibri (dalt de la barra de ferro, mentre l'està tancant o dalt de l'estructura que es compensa com una bàscula). El seu artefacte, que domina l'escena, és de tacte aspre. Manolo Alcántara ja va introduir dos instruments de corda a Rudo en un circ fet també de rampoines i que acabava construint un preciós arc i que hi feia equilibri sobre una barra falcada en una punta (i la segona punta només recolzada). Ara, Circ Pànic remet a una mena de personatge emocionadís, que busca algú amb qui compartir la seva aspra soledat. Vol jugar, ballar i compartir. Puntualment, compta amb el públic i té el company de la música que alterna l'editada amb el violoncel en directe. Aquesta mena de personatge d'illa deserta (com els Nàufrags de la Industrial Teatrera) busquen un company. Com aquella mítica pel·lícula, Náufrago, de Tom Hanks del 2000 i el seu Mr. Wilson. El protagonista transmet bé les ganes de joc i de voler cedir els seus tresors; evita la sobregesticulació i, des de la contenció, s'expressa amb tendresa i calidesa alhora. Potser caldria explicar que, si aquest personatge surt d'una illa deserta, de quina manera troba els elements amb què va armant la seva nau. A la preciositat poètica d'un solitari que lluita se li suma la perillositat quan aconsegueix fer moure l'engranatge els 360 graus i que a mesura que la corda s'escurça la barra i el bidó obert passen fregant-lo.

‘Léger démêlé'

a Sovint, les millors històries són les que es respiren a les sobretaules familiars.

Léger démêlé pateix de la mateixa inconcreció dramatúrgica que bona part dels espectacles d'aquesta edició del Trapezi. Lamentablement. Com Le (doux) també proven de completar un notable exercici acrobàtic amb un to còmic gens creïble. En el treball dels cinc actors del Colletif à Sens Unique es desgranen uns teòricament amors no correspostos entre parelles. Aquestes frustracions encallaran la bona dinàmica del grup que, fins llavors, reia ingènuament sobre les caigudes i castigava el que havia descompensat l'equilibri menjant-se una llimona. Humor àcid? Es nota que forcen el riure i que el joc és fals. I aquestes gràcies destrempen el ritme i refreden el públic, que no acaba d'entendre per què tanta absurditat. Ara, quan hi ha bona connexió, l'humor neix de les entranyes dels artistes, sí que atrapa l'espectador. Per exemple, en la interpretació acrobàtica d'una cançó. Surrealista, absurd però fresc. Quan es treballa des de la veritat (sigui més o menys transcendent) hi ha la recompensa del públic connectat.

L'exercici que més desenvolupen (i en conjunt) són les acrobàcies, fent que els portadors, amb l'espatlla a terra, llencin els aeris impulsant-los amb les cames. S'acompanya aquest joc d'acrobàcies amb diverses especialitats dels components, des dels cèrcols a la bicicleta acrobàtica o el pal xinès. On excel·leix la peça és en la interpretació de la corda fluixa. La intèrpret és capaç de fer qualsevol acrobàcia recolzant-se en una corda que fa panxa i dificulta més l'equilibri encara.

‘Pulso'

aÉs molt valenta la pretensió de parlar sobre la transsexualitat a partir de les disciplines circenses. De bastir el poder de la dòmina davant del submís (el que disfruta quan el degraden i li frustren els seus desitjos sexuals) en una relació sadomasoquista. El treball dels tres artistes mostrant-se en el perillós equilibri de l'ambigüitat sexual és molt ferm, decidit, convincent. Com el bon circ, mantenen l'equilibri, en aquest cas entre el joc cínic i la perversió més descarnada. Potser el problema de la peça és que només exposa, exhibeix la provocació. I perd l'oportunitat de posicionar-se, o d'obligar l'espectador a fer-ho. Perquè en cap moment no fan referència (ni textual ni interpretativa) a la seva contradicció o a la imposició social d'un model de sexualitat. Ben diferents són casos com el musical compromès i contundent Limbo, per exemple. Pel que fa a disciplines artístiques, destaca el treball de Marilén Ribot dalt la corda gronxant-se com si fos un trapezi i deixant-se anar quan vola sobre les primeres fileres del públic, que provoca més d'un crit d'ensurt. Sí que remet a la dominació el passeig de la dòmina per sobre dels colls de les ampolles de cava que van desplaçant els seus súbdits. L'exercici, però, es veu àmpliament superat per aquell equilibri impossible de Ye Orbayu (també en calçotets però en un to diametralment oposat, d'antiheroi).