L’oralitat de la literatura

Des de fa poc més d’una setmana, a través del pla de lectura 2017-2020 del Departament de Cultura, el Litterarum és festival estratègic. La desena edició ha arrencat (sempre fent falca amb la Fira del Llibre Ebrenc, que enguany presenta una trentena de títols nous de temàtica i públic ben variats) amb l’entusiasme d’un nen que té ànsia per créixer. El subtítol del festival, La literatura que es veu, pretén exposar que s’acullen representacions en què algú les interpreta. Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) refà el lema amb el festival “que es viu”. Certament, té un altre tomb possible: el festival que es diu. Perquè les propostes plantegen sempre l’oralitat, completant el vers amb música o audiovisuals i buscant la connexió amb l’arrel de la paraula i alhora amb el públic que escolta.

Borràs va comprovar en directe que el Litterarum es viu en la festa a l’aparador de la llibreria La Bassa, acompanyada de Montse Castellà a la guitarra. Dunes alternava els comentaris lúcids (i sovint lúdics) a partir de les postals de citacions d’autors catalans que ha editat l’ILC amb els acords d’alguns d’aquests poemes musicats. L’activitat festiva, que les va mantenir a l’escenari fins a quarts de dues de la matinada, va ser un esquitx d’un moment irrepetible, un instant d’intimitat compartit amb sorpreses inesperades i contínues picades d’ullet de complicitat. Poc abans, Franca Masu havia signat la connexió amb l’Alguer. La cantant, amb una sonoritat italianitzant, ha musicat els seus poetes i, sovint, quan la partitura ja vola sola ella necessita posar-hi la veu com a punt culminant. També és similar, tot i que des d’una intimitat més gran, preciosa i tendra, el treball de Mirna Vilasís cantant poemes musicats de Montserrat Abelló. Amb Xavi Múrcia (el compositor) convidaven a cantar el grup privilegiat que va assistir a la fresca de l’entrada de carruatges de la casa noble Montagut. Va ser tota una breu cantonada emocional compartida que fa justícia amb l’amistat trenada entre la poetessa i la cantant, mentre preparaven aquesta antologia cantada que Vilasís i Múrcia ja han editat sota el títol d’Espero meravelles. Tot i que el dolor encara travessa l’absència d’Abelló, els seus poemes redimeixen amb notes agudes que s’enfilen i una llum vital que traspuen els versos. Però la jove Maria Cabrera (Carles Riba, 2016) va cantar també els seus versos acompanyada d’El Pèsol Feréstec en una sessió adreçada als estudiants d’institut, divendres al migdia.

El Litterarum té el repte de fer-se més gran. Avui s’acomiada al migdia i provant d’atraure tant la canalla com els més inquiets (amb una ruta turisticoliterària resseguint la Móra ebrenca d’Artur Bladé). Enguany, el Litterarum ha estrenat samarreta per celebrar, també, l’entrada al diccionari del mot ebrenc/a, un neologisme inventat per Bladé i que dona unitat al veïnat de quatre comarques que són a la cantonada del Principat però, alhora, al centre neuràlgic dels Països Catalans. L’Ebre és frontera però també frontissa (evocant l’assaig de Xavier Vega).

La implicació de la ciutat amb la programació d’espectacles i llibres (que els permet celebrar un segon Sant Jordi cada any, diuen, cofois) té arrels evidents amb agents com les biblioteques. Les actuacions es concentren en un espai molt reduït i, encara que sovint el riu i el paisatge ajudin a expressar sentiments dels autors, el festival encara no hi ha baixat. Quan es baixa al riu, es comprova la seva majestuositat i l’aridesa del cim on la ciutat s’ha fet forta, arrapada, s’entén que el vers, com el riu, sempre hi és. Només cal estar disposat a escoltar-lo. I a viure’l.