Rescat necessari

Qualsevol jove artista català acabat d’arribar a París als anys quaranta hauria fet el mateix: picar a la porta de Picasso per demanar-li ajuda en forma de contactes, consells o alguna carta de recomanació. I això és el que va fer Alberto Fabra (Buenos Aires, 1920-Perpinyà, 2011), i no pas sol. Hi va anar acompanyat dels seus amics pintors J. Fín i Javier Vilató, que alhora eren nebots del geni malagueny. No cal ni dir l’estima que Picasso sentia pels seus parents, però és que també la sentia per Fabra, a qui considerava el seu “fals nebot”. Sembla, però, que de la visita no en van treure gran cosa. Picasso els hauria engaltat que si volien triomfar en el món de l’art s’havien d’espavilar.

Fabra va marxar a París el 1945 gràcies a una beca que li va concedir el Cercle Maillol de l’Institut Francès. Però tan o més interessant del que va fer a partir d’aquell moment és el que ja havia fet. En la història de l’art català hi ha una data, el 1943, del tot mítica: aquell any, quatre artistes de vint-i-pocs anys van gosar fer la primera exposició de perfum avantguardista a Barcelona després del daltabaix de la guerra, tot desafiant el conservadorisme que havia imposat el règim franquista. Molt abans que es fundés el grup Dau al Set, Fabra, Fín, Vilató i Ramon Rogent, els quatre protagonistes de la mostra que va presentar les galeries Reig, van reprendre tímidament la modernitat perduda. Ràfols Casamada recordava la irrupció d’aquells artistes així: “Va sotragar l’encalmat ambient artístic barceloní i ha quedat com el primer esforç per revitalitzar el nostre art.”

L’exposició va impactar, és clar. “Su pintura es un valiente escobazo a esa pintura de vistosa vaciedad”, van escriure els crítics de l’època, i concretament, parlant de l’obra de Fabra, Joan Perucho el va destacar pel fet de ser “el més lineal de tots”.

Fabra va acabar vivint a París fins al 1985, i si va deixar la capital francesa no va ser per Barcelona, sinó per Perpinyà. Sempre va mantenir un vincle amb Catalunya, des del Port de la Selva, on hi va fer estades des dels anys quaranta i a partir dels seixanta amb casa pròpia. Però en un país tan desmemoriat com el nostre i tan esclau d’un cànon que ha convertit en bíblia intocable, Fabra estava condemnat a ser víctima d’un oblit immerescut. I continuem així, que la seva trajectòria és pràcticament desconeguda.

En absència d’institucions públiques atentes i sensibles amb aquests creadors tan maltractats per la postguerra, acostumen a ser centres privats els que corren al seu rescat. Amb Fabra s’hi ha posat la Fundació Valvi de Girona, que ens el descobreix en una exposició que és la primera revisió integral que es fa de la seva obra. El projecte de reivindicació d’aquesta figura s’ha desplegat en dues parts. S’ha fet una primera mostra, des de finals d’abril fins a principi de juny, que ha repassat les seves tres primeres dècades de creació, de tall figuratiu. I fa uns dies s’ha obert una segona mostra (fins al 31 de juliol) que es capbussa en la seva etapa abstracta de maduresa, la dels anys setanta, incondicional a l’art cinètic. Gràcies al savoir faire de la directora de la Valvi, Maguí Noguer, s’ha desenterrat un munt de peça inèdita. Tot el conjunt procedeix de la col·lecció familiar atresorada per la vídua Christine Fabra.

Tot i l’eclecticisme que caracteritza bona part de la producció de Fabra, hi ha uns “fils invisibles” que connecten el seu univers creatiu: l’obsessió per la línia –tal com va detectar Perucho en veure l’exposició del 1943– i el seu interès “pel color” més enllà d’una forma que ell treballava sense casar-se amb cap estil i fins i tot abordant-la amb maneres divergents, a vegades puntillista, d’altres cubista, explica Lluïsa Faxedas, comissària de l’exposició. Faxedas, que ha localitzat dietaris inèdits de l’artista i n’ha escodrinyat el seu pensament, apunta que aquesta coexistència d’opcions als anys cinquanta i seixanta va ser un laboratori d’idees: “Fabra escriu que arriba a la seva recerca artística «travessant un laberint, donant-me cops al cap contra els vidres». Són moments de dubtes i inseguretats, però no pas d’amargor: ell no crea pas per una angoixa vital, sinó per la satisfacció que li produeix. Ho gaudia”, precisa.

“Fabra va viure la seva feina amb l’art amb molta tranquil·litat. Estava content d’on havia arribat però mai es va preocupar de ser reconegut”, diu la comissària per trobar les raons de la seva invisibilitat. A París es va integrar bé i el cert és que, sense remenar la cua, la seva obra es venia. Va formar part dels cercles intel·lectuals de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir i el món del cinema li va encarregar versions imaginades, que no còpies, de quadres de grans artistes per farcir els decorats de les pel·lícules, algunes cèlebres. Ell mateix evocaria anys més tard aquesta ocupació amb humor: “He pintat un munt de quadres falsos i no desespero de veure’n un, algun dia, penjat en un museu americà.” Ara, però, el que toca és emocionar-se amb l’autenticitat del seu treball.