Despullar un sant

La xarxa de museus de les terres de Ponent i el Pirineu ha realitzat una exposició col·lectiva que aquests dies ha arribat al Museu de Lleida. La idea és senzilla però el resultat és potent: aprofitar peces aïllades de cadascun dels museus per construir amb elles un discurs nou que explica noves realitats. Com les paraules, que soles en el diccionari tenen un significat independent, però quan s’associen amb d’altres prenen vida pròpia i construeixen mons diversos. És el cas de Vestir de la moda, una exposició que mostra una seixantena de peces de vestir d’entre els segles XVIII i XX i que explica l’evolució de la indumentària a les terres de Ponent i el Pirineu, i com aquesta ha estat al servei de definir classes socials i identitats.

Hi ha peces i fotografies dels pagesos pobres del pla, dels petits cacics amb ínfules aristocràtiques, la roba de mudar de les dones de Sort que passava de mares a filles plena de traus curosament apedaçats i que eren catalogats com a patrimoni d’herència. Els museus de la Seu, de Sort, de Cervera, de Balaguer, i molts altres han cedit un total d’una seixantena de peces que articulen un discurs sobre el paper de les modes en el vestir a les nostres comarques. Les peces provenen de donacions que feien les famílies i que, sense possibilitat de ser mostrades en un context més ampli, tenien un significat més discret i modest. L’exposició, que ja s’ha vist al Museu de la Noguera, a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, al Museu de Cervera i al Museu Comarcal d’Urgell-Tàrrega, es complementa amb una trentena d’obres pictòriques i escultures provinents del Museu d’Art Jaume Morera, a més de fotografies de diverses exposicions. Hi ha obres de Xavier Gosé, Jaume Morera, Baldomer Gili i Roig i Santiago Rusiñol, entre altres.

La coordinació entre els museus de Ponent i el Pirineu ha donat, doncs, uns fruits interessants. Més enllà de fer la guerra cadascú pel seu compte, la col·laboració produeix noves creacions, interpretacions i explicacions del nostre passat que ens ajuden a entendre el nostre món actual. Quan les administracions que gestionen aquests museus s’avenen a col·laborar, el resultat és avançar. És una novetat interessant. Sovint, en matèria cultural, les administracions ens han acostumat a veure com fa cadascú la batalla de la cultura (i d’imposar un relat, en el fons) pel seu compte. A la ciutat de Lleida, per exemple, els tres grans museus públics, el Museu Morera, el centre d’art La Panera i el Museu de Lleida, estan cridats a entendre’s i complementar-se millor del que ho han fet fins ara. Sovint la temptació ha estat fer centres d’art fora d’una planificació (ara està a punt d’obrir-se un museu del clima a Lleida, no sabem si amb algun tipus de relat conjunt amb el Museu Geològic de Tremp, per exemple), sorgits més aviat de l’oportunitat d’un patrocini que permeti tallar cintes que no pas d’una aportació coordinada de coneixement. Sense un discurs més global i cohesionat, el que es fa és desvestir un sant per vestir-ne un altre.