“A baix la guerra! Visca la pau!”

En un llibret editat el 1910, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, afirmava que “a Barcelona, la revolució no es prepara, per la senzilla raó que està preparada sempre”. La frase descriu perfectament l’ambient que es vivia a la capital del país i que va esclatar de forma virulenta la darrera setmana de juliol de 1909, quan una protesta contra la guerra del Marroc va derivar en una onada de violència sense precedents. De fet, allò que exaltarà els ànims no serà només el rebuig a la guerra, sinó sobretot la crida dels reservistes decretada pel govern d’Antonio Maura.

La revolta s’inicia a Barcelona la matinada del 26 al 27 de juliol. Però, ben aviat, l’explosió revolucionària s’estén arreu del país i arriba amb força a algunes poblacions gironines, com ara la Cellera i Anglès. Un testimoni presencial, en Joan Matas, descriu amb tota mena de detall els esdeveniments que es van produir en aquestes dues poblacions. A les seves memòries, que va donar a conèixer la periodista Marta Planellas, aquest pagès de la Cellera ofereix una descripció detallada dels esdeveniments. Segons aquesta font, els fets s’inicien a la Cellera, quan una colla de joves i vells es dirigeixen a l’estació del ferrocarril i, poc després, decideixen pujar al tren en direcció a Anglès “per saber el que hi passava”. En aquesta població, els obrers de la indústria Burés s’han declarat en vaga i també es concentren a l’estació per esperar el tren, que arriba carregat de reservistes des d’Olot. És en aquest espai on es produeix una topada amb la Guàrdia Civil i la mort d’un veí d’Anglès. El lloc de l’homicidi esdevé, ben aviat, un espai d’homenatge. Els veïns hi claven una creu i hi dipositen flors.

La mort d’aquest ciutadà acaba d’atiar els ànims. Segons el relat de Joan Matas, “el poble d’Anglès, que fins aquells moments no s’havia mogut per a res, restant a l’expectativa dels esdeveniments, llavors, assabentat del que havia passat a l’estació, tot seguit s’amotinà”. Els revoltats no aconsegueixen la complicitat de l’alcalde; però, malgrat tot, es dirigeixen cap a l’església amb l’objectiu d’accedir al campanar i tocar a sometent. Els revoltats criden: “A baix la guerra! Visca la pau!” Durant hores, el poble resta incomunicat. En aquells moments, Barcelona ja s’ha convertit en una immensa foguera, amb centenars d’edificis religiosos que són cremats en un ritual macabre. Però l’objectiu dels revoltats de la Cellera i Anglès no és cap edifici religiós, sinó la caserna de la Guàrdia Civil. El relat de Joan Matas és, arribats a aquest punt, extraordinàriament precís: “La primera feina fou la de cremar el quarter: els uns amb feixos de llenya i els altres amb llaunes de petroli i vinga, a calar foc a la casa pairal de la Guàrdia Civil. En arribar allí, les dones dels guàrdies i tothom plorava demanant que no cremessin el seu immoble, però quan un poble s’amotina com una riuada que res la detura, no escolta a ningú.” Poques hores després, l’edifici “no era més que una pila de runa”.

A poc a poc, el país recuperarà la normalitat. Dies després dels fets, un cronista gironí desplaçat a Anglès descriu d’aquesta manera tan pintoresca l’ambient a la població de la Selva: “Cuando al regreso de la excursión, las notas de una alegre polca atrajeron nuestra atención hacia los balcones del café industrial y vimos la satisfacción y contento con que jóvenes parejas se entregaban al culto de la danza, la más ligera duda de que Anglés había vuelto por completo a su normalidad quedó disipada.” Malgrat les aparences, ben aviat es desfermarà una repressió implacable. Segons la narració de Matas, “passats vuit dies, quan ja s’havia normalitzat tot, i quan ja quasi ningú tenia esma de parlar dels fets, es presentaren un piquet de la Guàrdia Civil de peu i un de cavall que, envaint la població d’Anglès i dispersant tots els grups que es trobaven al seu pas, anaven detenint de casa en casa tots els inscrits a una llista (...)”. Mentre la Guàrdia Civil detenia alguns veïns d’Anglès i la Cellera, el tinent coronel cap de la comandància de Girona convocava un ple extraordinari a Anglès i obligava els regidors a aprovar una declaració en la qual s’assumia el compromís de reconstruir la caserna de la Guàrdia Civil i s’afirmava que “el Ayuntamiento y pueblo (...) ha visto hasta ahora, y verá en lo sucesivo con simpatía, a la Guardia Civil en este pueblo”.