D’on surten els monstres?

Colossal és una pel·lícula curiosa, desconcertant i també simpàtica, amb la qual el seu director, el càntabre Nacho Vigalondo, sembla fer un salt interessant després de Los cronocrimenes, Extraterrestre i Open Windows. El cas és que, amb el retorn d’una jove (Anne Hathaway, també productora del film, rodat en anglès al Canadà) al seu poble, un cop separada del seu xicot amb un sentiment de frustració, és possible pensar que es procedirà a una mena d’exercici d’infantilisme amb la invocació dels jocs d’infantesa, per part dels protagonistes, i d’un cert cinema fantàstic. Tanmateix, Nacho Vigalondo trenca amb els possibles supòsits i, de fet, fa un relat sobre un procés de creixement i d’alliberament en la maduresa. Potser.

En el seu retorn, Gloria es troba en un bar de mala mort amb Oscar, el seu amic d’infantesa i, certament, tornen a jugar, tot i que s’adonen que s’han fet grans i que cadascú té desigs diferents vers l’altre. De sobte, apareix un monstre a Seül (i, és clar, pensem en Godzilla) i Gloria descobreix amb incredulitat que els moviments d’aquell ésser fenomènic tenen relació amb els seus, si no en són la conseqüència directa. El monstre és dins seu? Com si li fos concedit entrar en un film de monstres, Gloria se’n convertirà en l’heroïna perquè és l’única que pot vèncer el seu monstre. Alliberar-se, doncs, definitivament de la infantesa, que produeix monstres? O, encara que sigui d’una manera reflexiva, la pel·lícula de Nacho Vigalondo continua habitant en l’imaginari d’un cinema de monstres? En tot cas, ho fa donant un sorprenent pas de rosca més enllà dels referents.