Des de la fi de la història

Aquests dies, han sorgit molts llocs comuns entorn de Dunkerque de Christopher Nolan. No es deixa de dir que és una gran experiència immersiva, en què l’espectador viu com cauen les bombes, com les ràfegues de metralla maten els soldats i com els míssils enfonsen els vaixells. És cert que Nolan ha construït una memorable experiència sensorial i que demostra una gran habilitat per al muntatge, el ritme i la creació de formes. A partir d’una perspectiva gairebé cubista, barreja tres temporalitats i les fa confluir establint vincles visuals amb l’acció. Més enllà, però, dels elogis tècnics, a Dunkerque hi ha alguna cosa que trontolla i té a veure amb la consciència històrica del cineasta. Per Dolan, Dunkerque és la història d’una desfeta que amaga una futura victòria. L’operació rescat és com el preàmbul del posterior desembarcament de Normandia. Aquesta idea, però, amaga una altra realitat. La retirada/rescat dels 400.000 soldats anglesos va suposar per als alemanys la possibilitat de tenir via lliure per entrar a Paris i fer capitular el govern francès sota els acords de Vichy. Tot plegat no interessa Dolan. El cineasta prefereix jugar al foc d’encenalls que esdevenir un bon professor d’història. Sembla com si França gairebé no existís, però també sembla com si la guerra no fos més que un gran foc d’artifici en què els éssers humans no són altra cosa que simples peces d’un espectacle. No hi ha sang, ni dolor, ni una dimensió humana del conflicte. Només importa l’heroïcitat i la lluita per la supervivència. És com si Dunkerque volgués ser com la primera pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial feta des de la perspectiva de la fi de la història.