cultura
JORDI PUIG CASTELLANO
FOTÒGRAF I EDITOR. ACABA DE PUBLICAR ‘COSTA BRAVA POSTALS 1960‘S-1970’S’
“Darrere les postals, hi ha moltes històries personals”
El llibre està fet amb la tècnica de la recerca artística, no de l’historiador
“Tinc unes 8.000 postals, però n’he consultat unes 15.000 o 16.000. El que també he fet és girar-les totes”
De músic a fotògraf
Té més de 50 llibres publicats amb fotos seves i ha participat en una quinzena més. Jordi Puig Castellano (Cerdanyola del Vallès, 1963) tocava la flauta i el saxo, i ara ja ha fet 23 sèries de retrats i ha participat en quatre exposicions. Té una constant: recuperar la memòria. Ja ho va escriure Maria Lluïsa Borràs: “A Jordi Puig no li interessen els grans esdeveniments històrics, sinó la petita memòria.” Ara ha fet un exhaustiu treball de recerca sobre postals de la Costa Brava, en què també fa constar les empreses que les produïen i els fotògrafs que les materialitzaven. Va aprendre molt d’Humberto Rivas, amb qui va fer coses, i els seus referents són August Sander, els germans Becher i Arthur Felling (‘Weegee the Famous’), entre d’altres. Treballava amb una càmera de plaques, la Hasselblad. “La meva feina es diferencia [de la d’un fotoperiodista] en el fet que no has de ser tan ràpid, però demana molta finesa”, conclou amb la passió que el caracteritza.
Molts d’aquells fotògrafs de postals venien del muntanyisme i eren d’esquerres
Amb l’aparició del color, perden la poètica i comencen a sortir-hi hotels: es parla de futur
Q
uan comença la idea de reunir aquests documents gràfics a ‘Costa Brava. Postals (1960’s-1970’s)’? Les postals eren imprescindibles en les vacances i avui ja són peces de col·lecció.
M’hi acosto per qüestions estètiques. M’atrauen els colors, i també els errors, perquè era una tècnica nova, poc depurada, i amb els colors exagerats es crea l’estètica de l’error d’impressió. M’hi acosto no tant per una voluntat d’arxiu ni de buscar la història. La primera postal és del 1958, perquè hi ha dos canvis fonamentals: l’aparició del dipòsit legal, que fa que totes les postals comencin a estar datades, i l’arribada de la impressió en òfset, que hi introdueix el color.
Quins criteris segueix per agrupar les postals?
La primera decisió és fer la Costa Brava per temàtiques i estètiques, no per qüestions geogràfiques. Penso propostes de la platja i el mar: flotadors, vaixells, patins... I faig una llista de 150 temes abans de tenir les postals. En el llibre, n’hi ha més d’un centenar. Per exemple, si trobo una postal amb una pilota, busco postals amb una pilota volant, i faig grups de quatre i agafa una força nova. Això vol dir que hi ha grups que no han sortit i no els he posat. N’hi ha que es repeteixen molt, com testos amb geranis. Un clàssic.
Quan inicia la recerca?
Les postals les busco de diverses maneres: en fires, als antiquaris, per internet i a través dels col·leccionistes, però n’hi ha molt pocs, ja que es dediquen al blanc i negre. A casa tots guardem una caixa de postals. En tenim d’aquesta època, però els nostres arxius familiars són un fons molt relatiu, perquè de la Costa Brava en tenim poques, ja que ens les enviaven de fora.
Es tracta d’un treball antropològic d’un valor social, cultural i patrimonial molt potent.
Absolutament. Però vull reivindicar que està fet amb la tècnica de la recerca artística, no de l’historiador. I reivindico molt que la metodologia artística serveix per generar coneixement. L’ordenació per temàtiques ens ensenya coses diferents de l’ordenació per poblacions. Vaig decidir treure-li tot el valor patrimonial local, i ordenar-ho des de l’estètica ajuda a assolir aquest objectiu.
Quantes postals té?
En tinc unes 8.000, però n’he consultat 15.000 o 16.000. El que també he fet és girar-les totes.
Moltes són postals de vida, que comuniquen fets transcendents.
Sí, sí. T’adones que hi ha una exposició pública de la privacitat brutal, ara que parlem de les xarxes socials. Hi havia moltes històries personals. Avui parlem de Facebook com un fenomen nou, i en aquest cas ho podia llegir qualsevol. Hi ha la privacitat posada al descobert.
Eren un mitjà de comunicació. Què hi havia al darrere?
La part que reivindico molt és l’autoria industrial. Quan parlem d’un artista, entre cometes, en defensem l’autoria. Però, en aquest material, la fotografia i el format postal és més de segona. No s’ha estudiat qui ha treballat fent això. D’una manera sistemàtica –com en tots els meus processos de treball–, darrere de les postals posa l’any, l’empresa que les fabrica i, en alguns casos, els fotògrafs. D’aquella època, tinc controlades 190 empreses que s’hi dedicaven i una cinquantena de fotògrafs.
Qui encarregava les postals?
Hi ha productes i productors diferents. D’una banda, hi havia els fotògrafs de la Costa Brava que aprofitaven l’estiu per fer-ne; no es movien gaire de la seva zona, i la qualitat és justa. De l’altra, hi havia les empreses de postals, que tampoc n’hi ha tantes; en trobo unes de Saragossa que contactaven amb fotògrafs d’aquí. Una tercera possibilitat són fotògrafs que decideixen fer només postals, com els Zerkovich. La quarta via són les impremtes, que hi veuen un negoci, i envien els seus venedors a hotels i càmpings per si volen editar postals i els fan un paquet sencer. Finalment, també hi ha les postals patrocinades per l’administració, Informació i Turisme (ara els patronats). Eren postals del règim per dir: “Mira si anem bé!”
Aquests fotògrafs com decidien els temes? Els venien imposats?
No he trobat ningú que em digués que hi havia problemes de censura. Era un negoci menor i molt difuminat, tot i que se’n venien moltíssimes, una bestiesa! Però no era una cosa dirigida. Quan unes fotos els quedaven bé, apostaven per aquelles imatges. Jo, per exemple, amb les de paisatge he jugat poc, llevat de detalls que m’han interessat, com una cala i una persona dreta en una barca... O una que és un paisatge amb una escena gastronòmica, però que ens està dient: “El vi negre és per al formatge, i el blanc, per al peix.” Comença l’educació amb un bodegó a la platja!
També ha fet recopilació de la literatura de l’època.
He buscat exemples d’hemeroteca, perquè, a més dels textos d’Enric Marín i Helena Tatay, he procurat que tot passés en aquella època. M’he basat en Los Sitios, La Vanguardia, Blanco y Negro i Ampurdán. Hi he anat buscant textos amb un esperit crític sobre el que passava al país. He fet una recerca, per exemple, amb turistes i toros, i surten coses prou crítiques (parlant dels toros a DdG, o Carmen Castro a LV criticant el creixement immobiliari el 1966).
En funció de quins interessos es plantegen les temàtiques?
Hi ha temàtiques que es van repetint: paisatge pur, d’altres de més costumistes... Tot i que hi ha una gran diferència entre les postals en blanc i negre i les que són en color. La tècnica genera unes diferències molt grans. Les postals dels anys trenta, quaranta i cinquanta tenen la funció d’un relat molt centrat en el passat, com ara els pescadors, tot molt costumista... Amb l’aparició del color, perden la poètica i comencen a sortir-hi hotels: es parla de futur. El color també porta una imatge més dura, més freda. La percepció dels fotògrafs tendeix més cap al lirisme quan treballen en blanc i negre. Amb el color, no és el mateix. La tècnica mira endavant, i els fotògrafs de postals deixen de mirar enrere. Es fan postals d’urbanitzacions per vendre els terrenys!
D’on surten aquests fotògrafs?
El fotògraf local fa el seu poble i l’entorn. Després, hi ha fotògrafs que s’hi dediquen plenament, com Adolf i Alfred Zercovich, pare i fill, i Josep Ubach Puig, de Barcelona. Una característica que he trobat és que molta d’aquesta gent ve del muntanyisme i era d’esquerres. Molts eren represaliats de la Guerra Civil, com Antoni Campanyà, que troben una manera d’escapar-se i, com que era una feina menor, els la deixaven fer. Ubach fa uns peus molt florits, autèntica poesia. Localitzar aquests fotògrafs no ha estat fàcil. Les famílies no en tenen ni idea. Carlos Rivas, per exemple, acaba fent una empresa que es diu Savir; ell era fotògraf i anava amb una càmera de plaques, com gairebé tots. Els meus grans descobriments són Ubach, Zercovich fill, Campanyà i Joan Andreu Puig Ferran. I encara dos casos més a destacar. D’una banda, Tomàs Mallol, que en va fer moltes i de molt bones, i n’he trobat unes que porten el nom de Telemovix. Mallol havia creat una productora amb aquest nom; per tant, crec que és ell mateix que ja es dedicava a fer publicitat pels càmpings i hotels. D’altra banda, Salvador Bosch i Cornellà, de Sant Hilari Sacalm, que encara és viu. Anava en bicicleta a Tossa amb una càmera de fusta i ell mateix revelava i reproduïa les postals en paper, en blanc i negre, fins que va decidir comprar-se una impremta i va començar a imprimir-les en color. Va cobrir tota la península Ibèrica, va tenir no sé quants treballadors i va fer postals per als museus de Londres i París. També va fer diners amb els banderins.
Dins de la seva feina de fotògraf, també fa postals?
Sí, encara en faig. Hi ha entre 400 i 500 models de postal meus de la Costa Brava.
Es manipulaven les imatges?
He trobat postals que s’han retocat d’una manera extraordinària. S’aprofitaven fotos en un temps en què no hi havia Fotoshop. És un muntatge brutal. Hi posaven edificis o canviaven barques en les imatges. Tècnicament, és espectacular el que feien.
I el disseny?
Els dissenys, les sèries i la manipulació d’imatges formaven part de la feina dels professionals. Però això és motiu d’un altre llibre. Quan troben una fórmula, l’exploten al màxim.
En els escrits de les postals, hi ha aprofundit?
No. Em produeix una certa vergonya aliena, pudor, i no hi he treballat gens. Més de la meitat de les que tinc estan escrites. D’altra banda, a vegades trobes imatges que són noves, que són agosarades, i no van tenir sortida comercial, com és el cas d’unes postals de Dalí (E. Quincoces), que, tot i ser un producte industrial, no va funcionar i no se sabia que existia.
Però, entre les que ha llegit, quins temes predominen?
No hi he volgut jugar. Però hi ha curiositats, com una noia que talla amb la parella, i moltes de divertides, que s’enviaven a la ràdio per dedicar una cançó en el programa de Salvador Escamilla. També paperetes de treballadors en vaga que fan una loteria per recaptar fons.
El lector com ha d’afrontar aquest llibre?
Demana una lectura similar a un llibre de text. És millor fer-la lineal, perquè hi ha un ordre i una quantitat d’informació bestial. La versió oficial: els toros, la Guàrdia Civil, la bandera, les processons... Això seria el que vol mostrar el règim. També els pantans, les autopistes... A partir d’aquí, arriba el turista amb el cotxe i s’acosta a la platja. Els turistes porten la modernitat i els contrastos. La lectura és fàcil, i hi vas trobant els textos que et situen en el moment i en l’època. És una enciclopèdia, perquè hi ha 600 imatges amb la seva informació. No hi ha cap ordre local, perquè entenc la Costa Brava com un espai únic.
Quan comença a treballar en aquest projecte?
Seriosament, en aquests darrers cinc anys, però la idea és anterior. L’interès plàstic per les postals ve de fa deu anys.
Sembla un format ideal per fer-ne una exposició.
Té format per exposar-se, però no he trobat patrocinador. Em vaig animar a acabar el llibre quan em van atorgar la beca Agita de Figueres. Després, vaig anar a veure el Patronat de Turisme, que compra llibres, i vaig acabar el projecte.
Els colors reproduïts són singulars. Com s’ha fet la impressió?
És una tècnica complicada, amb un paper mat. Quan s’imprimeix, es treballa amb unes tintes que reaccionen als ultraviolats i s’assequen al moment i la pintura no penetra. Així pots aconseguir aquests colors. I està fet amb trama estocàstica, que dona molt bon resultat.
Un llibre així aviat no es podrà fer: avui ja no s’envien postals.
Ara si reps una postal fa molta il·lusió! És també la feina de reivindicació d’una època.
Quan es va iniciar en la fotografia?
Era músic i vaig plegar de l’orquestra el 1991, però el 1989 vaig anar a Praga, perquè la meva parella en aquell moment va fer un intercanvi. Vaig descobrir uns magatzems immensos amb una planta de fotografia i una altra de material de laboratori. Jo no tenia ni càmera, però era tan barat que vaig comprar tot l’equip del laboratori i objectius abans de tenir càmera. La primera va ser una Contax.
Per què va deixar la música per la fotografia?
Quan interpretava música, sempre em quedava la sensació que ho podia fer millor. Quan em vaig iniciar en la fotografia, vaig veure que amb dies podia anar millorant una foto, perquè el factor temps no era important. Podia arribar tan lluny com volgués. Els fotoperiodistes sí que depenen del moment, però amb les imatges que faig jo no passa. Per arribar a ser un supermúsic, has d’estar molt segur de tu mateix. Va ser un descobriment poder anar perfeccionant la imatge, i vaig deixar la música per centrar-me en la fotografia.
I a hores d’ara ja té més d’una cinquantena de llibres publicats.
El primer que vaig fer és un llibre sobre les mans. Anava cap a una fotografia creativa, i va ser quan vaig anar a veure l’editorial Triangle. El món de la creació, en el qual sempre he treballat, m’ha portat als encàrrecs comercials. I, arran del llibre, em van demanar unes postals de Peratallada. Mai ho he fet des d’un punt de vista de fotoperiodisme o bodes. Amb el temps, hi ha sobretot una característica que m’ha marcat: procuro que les meves fotografies siguin fredes i neutres, i tinc la idea que tot l’efecte que posi en una fotografia va en contra de la imatge. No vull que s’hi vegi el fotògraf. Retrats llisos, frontals... Vull sistematitzar-ho per desaparèixer jo. Jo no hi poso efectes de llums ni punts de vista afegits. És una manera de funcionar que m’ha anat molt bé amb el tipus de fotografia que faig més: la d’objectes, que és una fotografia molt neutra, i tinc molts encàrrecs de museus. Amb el paisatge em passa el mateix; és molt agraït.
Se sent molt còmode amb el retrat i les sèries de persones.
El llibre de Lladó [va retratar els 799 veïns, tots els que en aquell moment vivien al poble] va ser la primera vegada que feia una sèrie de retrats mirant-los a la cara, amb el suport de la tècnica. Ho vaig fer amb una càmera Hasselblad, que m’ajudava a mirar la gent. Jo els demanava que miressin fixament a l’objectiu. El llibre el plantejo com un autoretrat. En lloc de retratar-me, retrato tota la gent que m’envolta, i com la gent ens està influenciant. Jo retrato amb la sistemàtica de la família, retratar-los a tots, tot el meu entorn. Si el meu entorn fos diferent, jo seria diferent. Llavors vol dir que m’estic retratant a mi.
Quina intencionalitat hi ha darrere les sèries?
Sempre són personatges no coneguts ni reconeguts. Cridar l’atenció cap a algú que no en té. És una font de coneixement. La sèrie de retrats em serveix per conèixer l’ésser humà. Per exemple, demano: “Vine a fer-te la foto amb un joguet.” I la gent respon. Llavors, si els fas preguntes, et surten unes històries bestials. Els motors que ens fan fer moviments a la vida són molt potents. Si la funció de l’art és emocionar, amb les convocatòries ha funcionat. En el cas de Girona, per Tots Sants, la gent va venir amb fotos dels seus morts.
Ara enregistra els testimonis.
Faig un petit happening en què la fotografia és una part del recull, però no només. És un paquet de coses que van passant des del dia que es fa, la reacció de la gent, com s’ha anunciat en els diaris... És tot. Tinc una obsessió. Necessito pensar que el retratat se sentirà a gust amb les imatges que li he fet. S’hi ha de sentir a gust, però no ha de dirigir la imatge. Demano molta seriositat, i només accepto un petit somriure.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.