Embriaguesa visual

Si pensem en psicodèlia i moda la primera imatge que ens ve al cap serà, molt probablement, la d’algun lleuger caftà amb estampats geomètrics de colors llampants firmat per Emilio Pucci d’aquells que duien des de Liz Taylor a Maria Callas. Uns dissenys sofisticats que ens suggereixen les visions calidoscòpiques associades al consum d’LSD en una època marcada per l’experimentació, la recerca de la pau i de l’amor lliure.

Ja és curiós que sigui un dissenyador d’arrels aristòcrates vestint belles burgeses un dels que millor representen el deliri estètic psicodèlic en uns temps hippies d’alliberament anticonsumista i happy flower power. Potser és l’únic, perquè la contracultura no volia modistes. El moviment sortia del carrer de manera espontània, sense normes escrites, amb ulleres de colors, estampats sorgits de les pròpies al·lucinacions, mocadors de l’Índia, texans acampanats i moltes flors pacifistes a les cabelleres afro i a les camises.

El film musical Hair, de Milos Forman, escenifica molt bé l’estil de l’era d’Aquari i de Woodstock, dels joves antibel·licistes vestits entre l’extravagància i el deliri rebel. Pucci, que ja s’havia fet famós entre la jet set de Capri en la dècada dels cinquanta per la seva roba informal que alliberava el cos de lligadures i obria camí als estampats vibrants dels sixties, deia que se sentia com una via per on transitava la seva època: “L’evolució va tan ràpida que és la revolució.” El dissenyador va canalitzar la geometria i el color pop de l’art (Saint Laurent també faria el seu vamós vestit Mondrian), la cinètica i el calidoscopi, els motius indis i el relax hippie amb tant d’encert que les seves peces vintage són joies i les passarel·les encara avui s’impregnen del seu deliri.

Les il·lusions òptiques dels viatges lisèrgics de la contracultura estètica ja no ens abandonaran mai. Ni en temps conservadors. La tardor del 2012, la sempre artística Miuccia Prada va omplir de rombes i quadrats fosforescents la seva col·lecció donant “una visió més intel·lectual a un fenomen que als seixanta es vivia de manera espontània i natural”, comenta l’estilista i editora de moda Anna Vallés. Un any abans, Custo Barcelona havia experimentat amb teixits ondulants que els assistents a la passarel·la de Nova York contemplaven amb ulleres de colors per veure el seu efecte 3D. També els vestits d’aquest mateix estiu de la grega Mary Katrantzou, a la London Fashion Week, combinen línies psicodèliques amb motius hel·lènics. Unes peces que poden causar sensació en les festes Flower Power que encara se celebren amb l’arribada del bon temps en locals emblemàtics de Barcelona i d’Eivissa.

La marca Pucci, amb altres propietaris, continua avui en dia mantenint-se fidel al deliri de formes sinuoses d’alta intensitat cromàtica que a finals dels seixanta va captivar el món occidental. Si Jimmy Hendrix feia rock psicodèlic (enfundat en roba hippie de colors), els Beatles oferirien al món un meravellós exemple de moda al·lucinada vestint-se de militars en rosa fúcsia, blau elèctric, vermell i verd pistatxo –que els va fer una casa de sastreria britànica– en la portada del seu impressionant Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band el 1967 (diuen que Yoko Ono encara conserva l’americana de John).

També era psicodèlica la corbata de grans ratlles corbes o les americanes llampants dels seus alter ego dins del submarí groc, que, per cert, encantava David Bowie, com es pot comprovar a l’exposició David Bowie is ara al museu del disseny de Barcelona. El britànic, que apareix entre els Beatles del submarí en una fotocomposició, va fer la seva personal contribució a la psicodèlia tèxtil investit de l’extraterrestre Ziggy Stardust a principis dels setanta amb una granota inspirada en La taronja mecànica de Kubrick amb estampat britànic Liberty en tonalitats intenses que completava amb ulls pintats i cabell panotxa. A la mostra hi ha un maniquí vestit així entre miralls buscant que l’espectador senti que acaba de consumir àcid.