L’impuls d’escriure

Joseph Conrad va néixer a Polònia el 1857, aleshores sota dominació russa. Va quedar orfe de mare a set anys i, poc després, el seu pare, partidari dels nacionalistes, va ser empresonat pels russos. Jósef l’anava a visitar a la presó, i sempre recordarà que aprofitava el temps per traduir Dickens, Hugo i Shakespeare. El pare també va morir aviat, quan ell tenia dotze anys, i Teodor Jósef Konrad Korzeniowski va passar a mans del seu tutor, l’oncle matern, que li va donar una educació rigorosa, pròpia de l’aristocràcia rural polonesa, per bé que a setze anys li va permetre que realitzés un somni extraordinari: marxar cap a Marsella per enrolar-se a la marina mercant britànica.

Allà va iniciar una nova vida, una vida solitària, autònoma i cosmopolita. A bord de molts vaixells, va passar d’aprenent a oficial, i d’oficial a capità. Va aprendre anglès i va navegar per tots els oceans, vivint les inclemències i alegries que dona el mar. Un dels viatges decisius va ser quan va anar al Congo, un viatge de més de tres anys que, partint de la capital, va anar avançant riu amunt cap allò que batejaria memorablement com “el cor de les tenebres”. Després de vint anys com a mariner, va abandonar l’ofici, va formar una família a Londres i es va dedicar a escriure. El món que coneixia era el món del mar, sense casa, internacional, multilingüe. Va decidir escriure en anglès, Gran Bretanya li donava un sentit d’estabilitat històrica que li agradava, però sobretot perquè deia que la llengua anglesa se’l va fer seu “d’una manera tan completa que els seus mateixos modismes van tenir un efecte directe sobre el meu temperament i van modelar el meu caràcter encara plàstic”.

El lligam de la seva escriptura amb el mar, doncs, és molt íntim, i això fa que el seu nom es relacioni sovint amb relats d’aventures. Ara bé, obres com El negre del Narcissus, Nostromo i, especialment, El cor de les tenebres, són obres que van més enllà de la novel·la d’aventura, perquè mostren l’abjecció a què pot arribar la consciència humana. Al costat de l’aventura marítima, Conrad hi encabeix l’angoixa moderna, mostra una visió de la humanitat fosca i torbadora que sembla més propera a Dostoievski, més propera a la seva sang eslava, que no pas a la tradició més social de la ficció britànica.

L’Avenç ha publicat recentment Memòria personal, traduït per Josep M. Muñoz Lloret. Es tracta d’un recull de fragments biogràfics que Conrad escriu a l’edat de cinquanta-cinc anys per encàrrec del seu amic Ford Madox Ford i que es va anar publicant a l’English Review. És un text breu, amè, que sondeja no només el lligam entre l’escriptura i el mar, sinó sobretot la voluntat de Conrad per fer d’aquests dos elements el seu univers. No es tracta d’unes confessions, sinó més aviat d’un grapat de records, sense ordre cronològic, però que són cabdals en la seva trajectòria vital com a mariner i com a escriptor.

Per exemple, descriu el primer anglès que de nen va conèixer en una excursió amb el seu oncle, el qual li va causar una gran fascinació; la importància decisiva del primer lector a qui va donar el manuscrit de la seva primera obra; i com van ser les seves primeres experiències al mar. Però potser els fragments més interessants són quan exposa els valors sobre els quals se suporta el seu edifici literari.

Una de les idees mestres que travessa la seva obra és l’espectacularitat sense cap fi ètic de la natura. Conrad ha vist molts horitzons, s’ha mesurat amb els elements, ha conviscut amb homes de diferents races i cultures, i aquest espectacle fascinant de l’univers en la seva consciència és un desafiament. Expressar-lo en paraules serà una finalitat moral en si mateixa. Per a Conrad, l’essencial de la vida humana és la nostra consciència “dotada amb una veu que pot deixar testimoni fefaent de la meravella visible, del terror obsessiu, de la passió infinita i de la il·limitable serenitat, de la llei suprema i del misteri perdurable del sublim espectacle”. Ser fidel a la veritat d’aquesta veu serà una constant per a Conrad. La seva obra tindrà aquest vessant metafísic: una tensió pertorbadora entre una necessitat humana d’ordre i significat i una naturalesa espectacular que manca de qualsevol element ètic o moral.

La sobrietat i l’esforç que representa escriure també ocupen un lloc destacat de les memòries. Ens narra l’anècdota de quan una amiga de la seva dona el ve a saludar a la cambra d’escriptura i interromp la redacció d’una novel·la. Aquest trencament sobtat del seu imaginari fa que de cop s’adoni que estava en un altre món, creant-lo amb gran esforç, i que això l’ha deixat exhaust. Estava escrivint Nostromo i tot el món de Costaguana, amb les muntanyes, les ciutats, el port i els homes que ha creat, tot aquell edifici mental, de cop, li cau sobre les espatlles. Fa una comparació entre la dura tasca d’escriure i l’esforç físic, posant d’exemple la feina que feia a coberta dels vaixells, en aquesta simetria entre la realitat marina i la literària: “Era una fatiga corporal que cap quantitat normal de treball físic dur podria explicar mai: he dut sacs de blat a l’esquena, vinclat gairebé per la meitat sota els baus de la coberta d’un vaixell, de les sis del matí fins a les sis del vespre, per tant ho he de saber.”

Escriu aquests records de manera poc convencional, molt lliurement, i això no va acabar d’agradar a l’editor –i a alguns lectors–. És un Conrad conservador, que es mira la seva vida i la seva obra des de fora, analitzant la vida marinera i literària que ha viscut: “No sé quin dels dos impulsos m’ha pogut semblar més misteriós i més prodigiós.” Aquestes dues vides sempre van anar alhora, recorda que quan és oficial per primera vegada, només ho és per fora perquè per dins: “M’havia lliurat a mi mateix a l’ociositat d’un home obsedit, que no busca res sinó paraules amb les quals capturar les seves visions.”