La burla de l'arxiu de Salamanca

Podem parlar de patriotisme traït, de mercantilització de la cultura, de punyalada per l'esquena, de mala gestió, de vergonya col·lectiva, del que vulgueu. Teniu tota la raó. Veure els germans Centellas duent a pes de braços els negatius del seu pare –salvats amb tanta feina durant tants anys– a l'arxiu de Salamanca fa mal al cor.

Però les coses són com són. És que els empordanesos no es van sentir traïts quan la col·lecció Tomàs Mallol se'ls va escapar de les mans per venir a parar a Girona? Sabem, perquè es va prou comentar, que s'havien negociat diverses alternatives, però que cap va convèncer el cineasta de Torroella de Fluvià fins que l'Ajuntament de Girona va presentar-li un projecte satisfactori. Com els fills de l'Agustí Centellas, i potser més encara, Mallol era ben lliure de decidir, pel bé de la col·lecció i pel propi benefici. Sense discussions.

Per cert, que el Museu del Cinema de Girona ha pres una certa volada, com era d'esperar. A l'antic edifici de les Aigües, ha passat a formar part del panorama cultural de la ciutat, tant pels forasters com per la gent del país. A mi, permeteu-me la digressió fora de temps, m'hauria agradat que el Museu del Cinema s'hagués instal·lat a l'edifici del Banc d'Espanya, on ara hi ha la delegació del govern espanyol. No pas per res, només perquè la forma de la construcció, ben meritòria, sempre m'ha fet pensar en un rodet de pel·lícula. Però, és clar, amb això del digital, de rodets ja no se'n veuen. Deixem-ho córrer.

Comparava la pugna per la col·lecció Mallol amb la que acabem de viure pels negatius de Centellas. I no era just. Hi ha una cosa que no permet de cap manera mirar amb els mateixos ulls els dos cassos. Els diners. Sembla que Madrid oferia més diners i, sobretot, una major tasca de promoció i difusió dels materials comprats que la que podia oferir Barcelona. La pugna es torna desigual. Quan dos ajuntaments es disputen un projecte tenen a la mà les mateixes armes: la seva capacitat de gestió i els diners del municipi. Quan és Madrid, vull dir l'Estat, qui juga a una de las bandes, la guerra ja és decidida abans de començar: ells tenen els diners de tots –i, el que és més greu, el superàvit fiscal que paguem en gran part des de Catalunya. És a dir, que s'utilitzen els nostres diners, els que hem pagat i no han tornat en forma de serveis, per negociar en contra nostre.

Podem criticar la decisió dels germans Centellas. Ens podem lamentar de la manca d'habilitat negociadora dels nostres polítics. Però el que realment és greu és que paguem un Estat que, en contes de defensar-nos i de protegir-nos, que seria la seva obligació, ens humilia. Dur les fotos a Salamanca és riure's de tots nosaltres, els que paguem.