Clàusula de rescissió

Diuen que l’estiu fa que les coses es dilatin i es relaxin i escriptors i lectors s’acoten a la botànica, buscant l’ombra de moreres, pins o qualsevol vegetal capaç de regalar ombra sense demanar res a canvi i sense dir “ho sento”, com resen els tractats d’amor incondicional.

Però ara que el personal ha viscut immers en aquesta febrada Neymar com si haguessin de cobrar tots el 10% de la clàusula de rescissió se m’acut pensar que ja està bé de tòpics i de pensar que la literatura és una ciència més elevada que el futbol. El món del llibre té molt a aprendre de l’univers de la pilota. Us imagineu un xeic àrab carregat de dòlars fitxant un autor a cop de talonari? I dues editorials negociant els seus catàlegs: “Et canvio el Vargas Llosa pel Lluís Llort que és molt més simpàtic i més fresc.”

Necessito un autor amb visió del joc històric, que pugui barrejar bé sexe i intrigues i crear perill en totes les llistes dels més venuts. I que tots els autors, en lloc d’agents literàries, tinguessin representants encorbatats que es dediquessin a cobrar comissions i a obrir comptes negres en paradisos fiscals. I contractes de publicitat amb, posem per cas, David Castillo, anunciant en banyador sucs de papaia detox a ritme de bossa nova i al costat de la Noomi Rapace (que és molt Game Over) o la Care Santos com a imatge d’un perfum francès i dient a càmera “Care c’est moi” amb veu seductora i exagerant l’accent del Maresme. I això per no parlar de generalitzar les clàusules de rescissió i així quan un autor canviï de segell (el 99,9% de manera constant) l’editorial receptora hagi d’amollar una morterada. Visca el futbol, mori la literatura!