Revetlla nostàlgica

Les cançons amb què La Unión i Fangoria van començar els respectius concerts, diumenge a la nit en el festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, són simptomàtiques del que busquen i troben els assistents. Entonant Sigo aquí, cançó del 2004 que reivindicava una trajectòria començada aleshores feia 20 anys, amb Lobo hombre en París (1984), el vocalista de La Unión, Rafa Sánchez, va reflexionar sobre aquest passat de més de trenta anys que no només es percebia dalt l’escenari sinó a la pista. Fills adolescents fent-se selfies amb els pares, mentre cantaven, amb totes les ganes que deixava la xafogosa nit ganxona, unes lletres que recitaven de memòria. Una varietat intergeneracional amb la qual s’exemplifica que els seus repertoris són himnes d’aquesta cultura pop atemporal; aptes per revetlles, perquè en facin versions els grups de festes majors, per a una nit de karaoke o per a qualsevol festa amb majúscula. I inici de concert molt amunt de Fangoria amb el mix entre Rey del Glam i Ni tu ni nadie –de la que tothom reconeix la tornada “Mil campanas suenan”–, icones de la formació prolífica, quant a èxits, d’ Alaska y Dinarama , que signava Carlos Berlanga, figura cabdal del pop dels anys vuitanta. Ecos de la movida però, sobretot, espurnes d’una joventut, que mai es perden del tot.

La Unión va demostrar que el seu és un espectacle de reivindicació de la nostàlgia i amb denominació d’autoria. Rafa Sánchez va sobresortir com a híbrid entre líder de la banda i coach inspiracional amb frases per motivar un públic que es delia per Sildavia, Maracaibo, Más y más i Ella es un volcán. Fins i tot es van atrevir esgarrapant la guitarra emulant la dels primers acords de Where the streets have no name, d’U2. Veterans, tots. La lluna, a punt de ser plena, es va aliar per foragitar els núvols i i fer que tothom udolés buscant Denis. No era París, però si que s’estava molt bé a Vivir al este del Edén i Dónde estábais. Enyor dels temps passats? Alegria pel present de cantar-los.

Alaska va donar protagonisme als ballarins i a un xou techno amb d’altres himnes, com Espectacular, Geometria polisentimental o Dramas y comedias. El retorn als hits emocionals va començar amb A quién le importa. I els bisos, amb canvi de vestuari inclòs, van incloure ¿Por que a mi me cuesta tanto? I també per tota una troballa. “Ens n’anem, però us deixarem ballant”, va dir a un públic més que predisposat per Bailando. El medley de cloenda el van formar cançons que inciten al ball; des del Yo quiero bailar de Sonia i Selena fins a Toro d’El columpio asesino; eclecticisme, sempre.