Natura i cultura

Una casa mineral

La polèmica sobre l’autenticitat o la falsedat del claustre romànic del Mas de Vent, prop de cala Fosca de Palamós, que va fer córrer experts d’arreu i rius de tinta als diaris, no ha tret atractiu a un indret privilegiat, ara convertit en una finca privada, restaurada per un equip de primera categoria, els també polèmics i premiats amb el Pritzker RCR Arquitectes (Rafael Aranda, Carme Pigem & Ramon Vilalta) d’Olot. Al contrari, la suma d’atractius s’ha intensificat en aquest lloc en convertir-se en Focus Engelhorn, paradís de pins i alzines sureres que exhibeixen les escultures totèmiques de Xavier Medina Campeny.

Cossos-tòtems és el títol de les peces que l’escultor ha escampat a l’era d’aquest mas, que acull al costat del polèmic claustre una piscina revestida de marbre negre amb vetes blanques, flanquejada per capitells orfes de columna que, arrenglerats al terra, assenyalen un lateral d’aquesta piscina que no té res a envejar als banys romans. L’exposició d’escultures a l’aire lliure de Medina Campeny es barreja amb els arbres, tot creant un maridatge d’estètiques molt particulars; però també amb les columnes del claustre, de manera que hi ha tres visualitats escultòriques alhora. Natura i cultura es donen la mà en aquest paratge paradisíac que és el Mas del Vent, una masia fortalesa amb torre inclosa que RCR han unit amb un pas de dutxa i han fet de la torre de defensa un jacuzzi arqueològic.

Classicisme metafísic

Els cilindres totèmics de què parteix l’escultor per crear rèpliques monumentals del cos humà posant en acció el melic, els braços, un peu, unes natges, es mesuren amb els arbres, amb la seva verticalitat i, al mateix temps, reforcen una idea ja implícita en l’escultura de Medina, que és la idea del cos-arbre, l’home-arbre, que en el context de l’era del Mas del Vent no cal forçar gens. Medina Campeny és un escultor clàssic, en el sentit de respecte per la divina proporció i perquè el cos i la seva verticalitat n’és el punt de partida. D’altra banda, la fragmentació del cos amb la qual juga contínuament li dona un aspecte metafísic. Aquests fragments no van mai pel seu compte, sempre estan lligats a un nucli, a una centralitat, a una totalitat. A vegades, un cilindre buit és esberlat i amb aquesta línia irregular traça el perfil d’esquena d’un cos masculí.

Medina Campeny s’ha mantingut en la figuració dins de la modernitat, cosa que és una excepció en un àmbit com l’escultura, que ha tendit a fragmentar-se i a tirar per la via de l’objecte oberta pel surrealisme i el pop, o bé a dissoldre’s en els materials pobres, la instal·lació, insistir en la via de l’expressionisme o del reduccionisme minimalista. L’obra d’aquest escultor ha trencat una llança per la modernitat des del classicisme sense perdre l’enteresa de la dimensió humana i la proporció clàssica. Curiosament, aquesta base de modernitat a la qual al·ludim no és tan perceptible en l’obra actual però ho és en obres anteriors manifesta en el constructivisme i l’art cinètic presents en algunes mostres que hem pogut veure al seu estudi de Palo Alto de Barcelona, que ara ha d’abandonar.

Ferro i més ferro

L’experiència d’una nit al Mas del Vent és única. Primer cal familiaritzar-se amb el ferro de les terres d’Olot, pensar en les estelles d’aquest mineral que desprèn el Croscat per entendre els arquitectes d’Olot que han restaurat aquest mas amb criteris escultòrics i minimalistes, amb un ull ciclopi que només contempla el ferro com a matèria de revestiment. Amb ferro també creen balconades i estructures que relliguen els espais d’una masia que parla en fusta, pedra i terra cuita, inclosa l’escala-túnel que connecta la planta baixa amb el primer pis. Cal acostumar-se a la domòtica que regula els llums, als minicilindres de ferro que tanquen i obren balcons com pestells escultòrics i als miniparal·lelepípedes que fan d’aixeta a cuina i banys. Cal estar preparats per viure a dins d’una escultura i no tenir por al ferro ni al silenci.

Al defora del mas, les escultures de Medina Campeny ens parlen d’humanitat i els tòtems tampoc no ens fan por, malgrat que la nit és fosca. I estem tranquils perquè arbres, tòtems, columnes i capitells del claustre són els guerrers que vigilen els nostres somnis.