Moments estel·lars de la Costa Brava
Hollywood a la costa
vanitats Ens hem deixat la paraula ‘fira’ perquè aquesta no és una novel·la com la que va escriure Thackeray; l’arribada d’estrelles rutilants de cinema com Elisabeth Taylor o Orson Welles va revolucionar una costa que s’estava obrint al turisme i es va trobar protagonitzant pel·lícules inquietants en les quals es barrejaven l’homosexualitat, la por de la bogeria i el canibalisme.
Hi va haver un moment que alguns joves de Begur van ser caníbals. I no parlem del paleolític, ni del neolític, sinó de cinquanta-vuit anys enrere, quan al castell del poble persones com Jordi Tormo, que aleshores tenia 21 anys, van devorar el desgraciat Sebastian en l’escena final de Suddenly, last summer (De cop el darrer estiu), la superproducció hollywoodiana que va convertir la pujada del Castell o el carrer de la Vera en un poble infernal rebatejat com Cabeza de Lobo. La notícia no hauria tingut transcendència si els personatges del drama escrit per Tennessee Williams i dirigit per Joseph L. Mankiewicz no haguessin estat personificats per estrelles rutilants del Hollywood daurat. Elisabeth Taylor era Catherine Holly, cosina de l’infeliç Sebastian, fill de Miss Violet Venable, encarnada per Katharine Hepburn, la qual havia encarregat al doctor Cukrowicz, o sigui Montgomery Clift, que li fes una lobotomia que esborrés, per sempre, del cap de la noia els malsons provocats per les tendències homosexuals que van portar a la mort violenta al seu cosí. En un moment en què el règim franquista estava en plena estratègia d’obertura i als productors estrangers els donava moltes facilitats administratives i fins i tot oferia extres gratis als directors de cinema, aquella Espanya tancada, missaire i falangista es va veure sotragada per l’arribada d’unes estrelles que es mostraven allunyades d’una realitat miserable i s’havien habituat als hotels de luxe, en aquest cas La Gavina, més tard Cap sa Sal, que uns anys abans ja havien acollit altres noms de la faràndula i esdevingut escenari d’obres com la que va dirigir Orson Welles el 1954 quan hi va rodar Mr. Arkadin.
El geni que havia fet tremolar el món amb una guerra alienígena i havia sotragat la indústria cinematogràfica amb Citizen Kane, es va cansar dels entrebancs posats pels productors americans i per poder tirar nous projectes endavant va emigrar a Europa. Segons explicava Perico Vidal a les memòries –va ser un dels grans ajudants de direcció de Hollywood–, un any va trobar Orson Welles a Canes, es van fer amics i una nit el director li va fer una proposició: “Vull rodar Mr. Arkadin, vols ser el meu assistent?” “No conec la tècnica”, li va contestar en Vidal. “És molt fàcil –li va replicar Welles–, si ets estúpid tardes quinze minuts per aprendre-la, si ets normal, 10.”
El 1954 Welles i Vidal van convertir l’hostal d’Ensesa en un dels escenaris principals d’aquesta faula sobre el poder i les relacions humanes donant un paper protagonista tant als salons, els patis i les arcades, com a la llotja de la Senya Blanca. Diego Herranz, el maître de l’hostal, va declarar que el director escollia una taula retirada: “El Sr. Welles –assegurava– menjava bé i encara bevia millor. Les seves borratxeres també eren sonades. Però era un home que coneixia el que menjava i ho sabia valorar.” A la Revista de s’Agaró del 1954, Horacio Sáenz Guerrero es feia ressò de: “la molt recent estada [traduït del castellà] a s’Agaró –somriure de la Costa Brava, com algú la va anomenar un dia fent un afortunat i fidel eslògan– del dinàmic, inquiet i intel·ligentíssim Orson Welles amb tot el seu equip tècnic i artístic per rodar algunes noves seqüències de la seva nova pel·lícula Mr. Arkadin –amb Marlene Dietrich com a protagonista– en el cor d’aquest miracle, sempre diferent i sempre igual, narcís de la seva bellesa, a les aigües que li reten homenatge, que és s’Agaró”.
Tot i no ser una de les obres més reeixides de Welles, Mr. Arkadin va consolidar La Gavina com un establiment de renom mundial en el qual van sovintejar les visites de primeres figures de la faràndula com Charles Chaplin, Frank Sinatra, Ava Gardner, Sofia Loren, Claudia Cardinale, Lucia Bosé, John Wayne, Charles Aznavour, Dirk Bogarde. El que va esverar el país, però, va ser l’estada de Liz Taylor i el seu marit Eddie Fisher, que van arribar per primer cop el 17 de maig del 1959 en un viatge per la Mediterrània amb el iot de luxe Olnico, quan van fer escala a s’Agaró, i van passar la nit a La Gavina. Entre el 13 i el 28 d’agost del 1959 van tornar. Sant Feliu de Guíxols, Sant Antoni de Calonge, les platges de s’Agaró i Pals i els carrers que pujaven al castell de Begur, més que escenaris de cinema eren centres d’atenció mundial en els quals l’estrella i el seu marit, en aquell moment considerats pels puritans les pitjors persones del món –feia poc que la Taylor havia pres l’home a la seva amiga íntima Debbie Reynolds i més d’un crític havia escrit que aquest fet li havia costat l’Oscar a què estava nominada per La gata sobre el teulat de zenc –, es van allotjar a l’hotel allunyats de les curiositats públiques i de la mitja dotzena d’enviats especials de la premsa anglesa. L’expectació era tan gran que les cròniques recullen que el primer dia de la parella a la platja a s’Agaró va ser un desastre. Els banyistes els van escometre amb les càmeres fotogràfiques i a sobre una dona els va retreure que eren la pell del diable, que el que li havien fet a la Debbie no tenia perdó de Déu. Van tornar a l’hotel amb presses, però la tarda també se’ls va complicar quan van voler anar a passejar al centre de Sant Feliu de Guíxols.
A la Revista de s’Agaró, es recull que el productor Sam Spiegel les passava molt magres per assegurar que el rodatge s’ajustés al temps previst: “Liz Taylor –recull la publicació– era una estrella que es feia pregar i tenia una idea molt laxa de la puntualitat.Teòricament la filmació havia de començar a les vuit del matí però ella no es va presentar a la platja fins a la una de la tarda. Després, un cop es van acabar les escenes que s’havien de rodar, ella i el seu marit van fer uns dies d’autèntiques vacances. Liz es mostrava molt amorosa amb el marit i els dos fills. L’estrella de cinema es va transformar en una vertadera mare i l’Eddie li feia costat mimant els vailets com una experimentada dida.” Les afirmacions estan contrastades per altres cròniques del rodatge on es recull que quan la Taylor no treballava algun cop van anar al bar Frigola de Begur a fer el toc, es van fer amics d’en Xavier Cugat i l’Abbe Lane, van visitar Calonge, Pals i van assistir a una cursa de toros a la plaça España Brava de Sant Feliu, que va presentar la terna Àngel Peralta, Juanito Bienvenida i Manolo Segura. A La Gavina explicaven que un dia que l’actriu va arribar molt cansada del rodatge –era l’escena de la platja i encara portava el vestit de bany blanc humit–, sense pensar es va estirar sobre el llit de la suite reial damunt del cobrellit de seda i plata. La cambrera que feia habitacions la va veure i ho va explicar a Josep Ensesa. Aquest, molt irat, la va anar a trobar, amb un to taxatiu li va demanar per què havia mullat el cobrellit i li va exigir que abandonés l’habitació. Hollywood va patir la rauxa catalana.
S’Agaró / Begur Orson Welles, Elisabeth Taylor
3
1
5
2
4
El poble i el fotògraf
L’octubre del 2009, i amb motiu del cinquanta aniversari de la pel·lícula, les escoles velles de Begur van presentar una exhaustiva mostra de les imatges que Josep Carreras, un fotògraf del poble, havia captat els dies de rodatge de Suddenly, last summer (De cop el darrer estiu), la producció de Hollywood que va portar a casa nostra el director Joseph L. Mankiewicz i l’estrella Liz Taylor i que va aixecar el fervor popular. La intervenció de Carreras no va ser casual, ja que, segons recull la premsa del moment, el productor Sam Spiegel buscava un professional que conegués la zona i va trobar en el cameràman begurenc la persona idònia per immortalitzar algunes imatges que han quedat en la història del cinema universal. La Taylor al castell, corrent pels carrers emblanquinats, trobant-se amb la gent del poble, llegint guions a la platja o descobrint la presència d’una parella de la Guàrdia Civil, són testimonis que han transcendit el moment que van ser fetes per esdevenir icones d’una realitat. A finals dels cinquanta principis dels seixanta feia molt pocs anys que s’havien acabat les cartilles de racionament i la pluja de diners arribats amb el rodatge va millorar molt unes economies minses que no havien acabat de descobrir el turisme. Com declarava Jordi Tormo Gasulla, que va ser un dels escollits que van formar part de la colla de trinxeraires que perseguien en Sebastian, en un reportatge que van publicar Carles Ribera i Josep Bofill en aquest diari: “Aquella participació com a extra em va representar 150 pessetes diàries d’un contracte que va durar gairebé un mes.” A Jordi Tormo, que feia de manyà, l’empresa li va donar permís per fer d’extra, la qual cosa el va ajudar a pagar l’entrada d’una moto. En aquell moment encara recordava que un dia que els van muntar una festa amb els actors i els extres va tenir Liz Taylor a tocar. “El cel era molt gris –assegurava–, però vaig quedar captivat pels seus ulls, tenia uns ulls, nano... Collons, quins ulls tan macos que tenia!”