La crònica
música
Beethoven, silenci i bàlsam
La Schubertíada de Vilabertran fa 25 anys que honora Franz Schubert i un aniversari com aquest, el Quartet Casals no se’l podia perdre. Per bé que toquin sovint en sales de concerts d’alta volada, com ara la Wigmore Hall de Londres o la Cité de la Musique de París, va ser la Schubertíada, amb l’impuls del seu director musical Jordi Roch, la que va gestar i donar llum al quartet l’any 1997.
Així, doncs, no és estrany que el violí d’Abel Tomàs, el de Vera Martínez, la viola de Jonathan Brown i el violoncel d’Arnau Tomàs sentin un cert magnetisme pel monestir de Santa Maria de Vilabertran. Van tocar-hi tres quartets de Beethoven –el núm. 5 en La major, el núm. 10 en Mi bemoll major i el número 15 en La menor– diumenge a les set del vespre. I tal és el seu gust per reblir les naus de l’església romànica amb Beethoven que ja havien tocat tres quartets just el dia abans, dissabte, i uns altres tres divendres. I també continuen el cap de setmana vinent, sense aturador, amb l’objectiu de completar tots setze quartets per a cordes del compositor. Setze quartets, a setze cordes.
Allegro. Els quatre arcs –tots quatre d’un model entre barroc i clàssic, més lleuger que el modern i amb la vara de fusta més corbada– s’entremesclen en un diàleg, una tertúlia sense fi. El primer violí arrenca amb el leitmotiv, amb notes brillants i agudes, mentre el segon el bressola amb ritmes greus, discretament i sotto voce, esperant poder prendre el relleu i enfilar melodia amunt. La pilota passa d’un a l’altre, mentre tots quatre alhora avancen al pas d’un andante cantabile, al trot d’un allegro o al galop d’un presto segons el tempo que més convingui.
Quasi prestissimo. Els dits de la mà esquerra passen exàmens constantment, han de saber on han d’anar i canviar frenèticament de posició. Tampoc se’n salva el canell de la mà dreta, que dona caràcter als cops d’arc i passa de rebotar-lo sobre les cordes –en spiccattos– a lliscar i lligar cadascuna de les notes. I així, arpegi amunt, arpegi avall... O pessigant la corda amb els dits, en simpàtics pizzicatos. Sovint han de tocar la mateixa melodia a intervals diferents, una paral·lela a l’altre, o al uníson. Són passatges on l’afinació queda al descobert, com una peça de vidre que, en qualsevol moment, pot trencar-se en mil bocins. El Quartet Casals, però, assumeix el repte amb classe i deixa entreveure la trajectòria de dues dècades que ha vist com la partitura de sobre el faristol es transformava del paper a la pantalla digital.
Molto adagio. El tercer moviment del quartet número 15 en La menor és hipnotitzador. Beethoven va compondre’l com a ofrena l’any 1825, titulat “cançó sagrada d’agraïment a la Divinitat”. Tot just havia superat una greu malaltia i havia passat fent tentines pel llindar entre la vida i la mort. Potser és per les notes llargues, el tempo lent o el mode lidi, que altera la quarta nota de l’escala, però el Quartet Casals crea una atmosfera electritzant i de banda sonora solemne. Les setze cordes embolcallen harmònics un rere l’altre, des del bell mig del transsepte romànic, com si cadascun d’ells fos una revelació, un bàlsam sorgit de l’ànima de Beethoven. S’atura el temps.
I tornem a la tertúlia d’allegro appassionato, com si no hagués passat res. Com qui es passa un cabdell de llana en rotllana, el nus melòdic es va complicant a mesura que cada membre del quartet hi fica cullerada. Escalen de pressa, s’apropa al punt culminant però... de cop, silenci. El claustre del monestir encara sent vibrar l’eco de l’últim acord, que ha quedat en suspensió, al buit. El silenci, deia Beethoven, no s’ha de trencar mai si no és per millorar-lo. Afortunadament, ell sempre té un as a la màniga per reprendre l’escalada interrompuda, que ha deixat el públic amb l’ai al cor i, finalment, aquest cop sí, acabar amb cadència final.