García Lorca i la modernitat catalana

Coincidint amb el 81è aniversari de l’afusellament de Federico García Lorca, decideixo llegir els dos volums de la biografia que Ian Gibson va escriure sobre el poeta andalús a finals dels vuitanta. Entre les nombroses revelacions que ofereix el llibre, hi ha un fet que m’ha sobtat, sobretot en un moment en què l’anomenada catalanofòbia sembla haver-se convertit en una veritable epidèmia dins d’alguns sectors espanyols, mentre que en d’altres sorgeix una certa mania injusta contra alguns dels elements més interessants de la cultura castellana. L’any 1924, Federico García Lorca va viatjar per primer cop a Catalunya. A la Residència d’Estudiants de Madrid va establir una gran amistat amb Salvador Dalí i aquest va decidir convidar-lo a passar la Setmana Santa a Cadaqués. Durant una setmana d’abril, Lorca va descobrir el cap de Creus, que va considerar com un veritable teatre òptic natural. A Cadaqués va conèixer la família Dalí i va fer amistat amb Anna Maria, la germana del pintor. També va conèixer la famosa Lídia de Cadaqués, sobre la qual no pararia de preguntar en la majoria de les cartes que escriuria posteriorment a Anna Maria. Els Dalí van decidir portar Lorca fins a Empúries perquè visités les ruïnes i tots plegats van viatjar fins a Girona per assistir a una celebració a la catedral de Girona. Lorca va quedar meravellat del viatge i va sentir una estranya atracció per l’Empordà, terra que visitaria altres cops. Al final del viatge va escriure a un seu company de Granada dient-li: “Després de la Vega de Granada, no hi ha res més bonic que l’Empordà.” Acabat el viatge, Lorca va visitar Barcelona, on va sentir “el Mediterrani, l’aventura i l’alt somni de l’amor perfecte”.

L’any 1924, Catalunya vivia sota un clima de forta repressió política marcat per la dictadura militar de Primo de Rivera. Malgrat haver rebut el suport de la Lliga Regionalista i certs sectors de la burgesia catalana, Primo de Rivera va dictar l’any 1923 un decret de repressió de tot intent de separatisme per imposar la unitat de l’Estat i censuraria tota possible onada de catalanisme. La seva dictadura va implicar la suspensió de tots els partits catalanistes, l’extinció de la Mancomunitat, la prohibició de la llengua catalana i una forta censura de premsa. Aquell mateix any 1923, Federico García Lorca signaria juntament amb certs sectors de la premsa madrilenya un decret contrari als intents del govern dictatorial encaminats a limitar l’ús de la llengua catalana. Després del seu viatge de Setmana Santa, García Lorca no dubtaria a augmentar el seu odi contra tot intent de repressió del catalanisme, fins al punt d’afirmar que s’havia convertit en un catalanista furibundo i que simpatitzava amb tota aquella gent que “estava tan farta de Castella”. Després d’aquest primer viatge, Lorca tornaria molts de cops a Barcelona. Treballaria amb Margarita Xirgu, amb qui estrenaria, l’any 1927, al Teatre Goya, l’obra Mariana Pineda i l’any 1935, Doña Rosita, la soltera. Sempre mantindria un gran respecte per la llengua i la cultura catalanes, factor alimentat per l’amistat que mantindria amb gent com Sebastià Gasch, per a qui escriuria en la revista, publicada a Sitges, L’Amic de les Arts. Lorca va ser molts de cops a l’Ateneu de Barcelona, li agradava molt visitar la llibreria Verdaguer, dirigida per Anselm Domènech, oncle de Dalí. També sentia una gran passió per la Rambla. Crec que més enllà del seu valor testimonial, el cas García Lorca té un valor exemplar dins els temps que corren, ja que exemplifica el compromís intel·lectual d’un poeta que va comprendre tot allò que, avui, molts es neguen a voler comprendre.