L’habilitat d’un cineasta juganer

François Ozon és un cineasta imprevisible en la mesura que pot passar del drama fantasmal de Bajo la arena a l’astracanada de 8 mujeres, de la dissecció d’una parella que fa 5x2 a l’acostament sensible a un home enfrontat a la mort que realitza a Le temps qui reste, de la comèdia surrealista de Ricky a divertir-se amb Catherine Deneuve a Potiche, de l’ambigüitat d’una adolescent que es prostitueix a Joven y bonita a l’apoteosi queer d’Une nouvelle amie. O, recentment, del drama antibel·licista de Frantz, en què un francès turmentat vol conèixer la família d’un alemany que va matar a les trinxeres de la I Guerra Mundial, al thriller psicològic amb El amante doble, que ara s’estrena. Cineasta postmodern i així, doncs, juganer, tot i que pot mudar-se en seriós, i vampíric en relació amb els referents cinematogràfics, en aquest seu últim film hi ha empremtes visibles de Hitchcock, Brian de Palma i Polanski.

Malgrat la diversitat de les seves propostes, hi ha unes constants temàtiques relatives a la tensió entre la realitat i la fantasia o la projecció mental dels personatges, al canvi d’identitat o al desig de ser un altre, al doble. S’hi poden rastrejar a El amante doble, en què una jove (Marina Vatch, actriu d’innegable bellesa, però de recursos interpretatius limitats, descoberta per Ozon a Joven y bonita) angoixada i amb un malestar a l’estómac visita un psicoanalista, del qual s’enamora. S’hi casa i sembla que li arriba la felicitat, però el malestar revé quan suposadament descobreix que el seu marit té un germà bessó amagat en el qual projecta els seus desigs més destructius.

François Ozon construeix un parany a l’espectador amb habilitat, però no exempt de truculència i, de fet, força trampós. El manté en tensió amb una intriga estilitzada, però que tampoc és aliena a aquell seu voyeurisme amb el qual, sense respecte, pot filmar el cos d’una dona de manera fragmentaria, morbosament fetitxista, i associant visualment vagines amb boques i ulls.