El triomf de la humilitat

Ala tardor del 2010, amb el títol de Sense ronteres, es van organitzar a la Pedrera de Barcelona un seguit de debats sobre el futur d’un cinema català que havia començat a tenir un reconeixement internacional. En la majoria de debats es constatava que, mentre l’etiqueta començava a funcionar, faltava alguna cosa que cohesionés els productes i que donés confiança al públic. Un any després, s’estrenava Pa negre, d’Agustí Villaronga, que trencava el malefici. Aconseguia un cert reconeixement de la crítica i una certa acceptació per part del públic. Pa negre va obrir un camí, però li va faltar un cert reconeixement internacional. Aquest any, l’aparició d’Estiu 1993, de Carla Simon, canvia les perspectives. Per primer cop una pel·lícula amb una meritòria carrera internacional –premis a Berlín, Buenos Aires, Odessa i estrena normalitzada a nombrosos països europeus– aconsegueix captivar i convèncer el públic del nostre país.

D’altra banda, l’anunci de la seva preselecció als Oscar li obre una hipotètica carrera d’èxit assegurant-se, d’entrada, un lloc destacat en les properes edicions dels Gaudí i dels Goya. La paradoxa és que Estiu 1993 desafia algunes de les normes que tant la indústria com les institucions consideraven infal·libles. És una opera prima, dirigida per una dona, rodada amb un pressupost discret i feta al marge de totes les hipotètiques fórmules d’èxit que estableixen les operacions de màrqueting. Quines són les raons que han motivat que una pel·lícula d’aparença fràgil sigui el miracle cinematogràfic de l’any?

En primer lloc, crec que la clau del seu èxit no és altra que la seva aposta deliberada per la construcció d’una poètica que des de la senzillesa i la sensibilitat arriba a commoure. Estiu 1993 és una pel·lícula narrada des de la perspectiva d’una nena i introdueix una observació del món basada en una certa innocència, mentre mostra el camí cap a una certa maduresa afectiva. La infantesa té alguna cosa del paradís perdut, però també posa en evidència la fragilitat que es manifesta al costat dolç de les coses i s’eclipsa per començar a mostrar-nos que la vida també té un costat amarg. Frida adquireix al llarg de la pel·lícula la consciència de l’orfandat, aprèn a viure amb la nova família però al final plora perquè és impossible tornar enrere i la vida l’ha expulsada cap a un destí del qual ha après a prendre consciència. Aquest retrat del moment en què la infantesa entra en crisi té a veure amb les circumstàncies particulars de Frida i l’experiència viscuda per la seva directora, Carla Simon.

De totes maneres, més enllà dels temes centrals de l’acolliment, l’orfandat o del fantasma de la sida, Estiu 1993 obre nombrosos processos d’identificació als espectadors. Tots hem estat nens i en les nostres vides sempre hi ha hagut un moment en què la fragilitat que envolta la innocència s’ha esquerdat.

El segon element important d’Estiu 1993 radica en la seva voluntat de no seguir paràmetres establerts i també de no jugar a les fórmules que envolten tota una certa narrativa audiovisual actual. A Estiu 1993 hi ha una construcció dramàtica molt eficient; la pel·lícula toca la sensibilitat però evita completament tota sensibleria i descarta qualsevol cop d’efecte de guió. La vida flueix amb naturalitat. El món rural hi és present sense caure mai en alguna mirada tòpica, ni tampoc en les idíl·liques projeccions neorurals.

Des de la simplicitat, la vida rural és assumida amb tota la seva complexitat, trobant el to just i equilibrat. És una pel·lícula d’autora oberta a tots els públics. El repte no és fàcil, i per això és un veritable miracle.