‘Quo vadis’, Trabal?

Aquest primer volum aplega L’home que es va perdre, Quo vadis, Sànchez?, Era una dona com les altres i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Du el títol de Novel·les (I). El segon volum –Novel·les (II)– està en preparació. Es tracta d’una molt bona notícia. Rellegir Trabal sempre és agradable. Quatre nouvelles diferents, publicades entre 1929 i 1933. Les dues primeres, netament iròniques, no m’han deixat mai gaire petjada en la memòria. Es tracta d’experiments interessants, allunyats de la petulància de tanta novel·la d’idees i de la volguda transcendència de certa novel·la psicològica, però que trobo mancades de gravetat i escrites en un estil encara vacil·lant, de vegades precari i tot. La tercera pretenia seguir l’exemple dels drames d’amor i psicologisme d’alguns mestres del gènere, com Zweig i Schnitzler, però queda lluny no sols de les millors consecucions d’aquests dos autors, sinó fins i tot d’alguna altra d’autòctona de la mateixa època, com és ara Una nit, de Domènec Guansé (1935). I, finalment, Hi ha homes que ploren..., que sí que em sembla una obra rodona.

En totes quatre hi ha un conflicte amorós mes o menys determinant. Lluís Frederic Picàbia, l’empresari d’èxit de la primera, llegeix la carta de comiat que la xicota amb qui s’havia de casar li acaba d’adreçar. A partir d’aquí, l’home decideix fugir endavant amb totes les conseqüències i emprèn una daurada carrera de perdedor. La idea és molt suggestiva: es coneixen infinitat d’empresaris brillants, que han acumulat riquesa i nom. Però Picàbia serà el primer a col·leccionar tota mena de pèrdues, cada vegada més voluminoses i extravagants (arriben a implicar estats sencers!) Tot ha començat amb aquella lletra atziaga i amb la pèrdua, al cap de molt poc, d’un cigarrer que la promesa havia regalat al protagonista. Hi ha una clara paròdia de la novel·la rosa. La suspensió de la credibilitat esdevé conditio sine qua non perquè puguem gaudir de la lectura de l’obra. Al final, Picàbia es retrobarà amb la seva estimada. Però l’home ha evolucionat tant que ara el perdre és la raó principal del seu viure (i, sobretot, del viure dels seus socis).

Sànchez és el personatge gris, que mira d’enlairar-se en l’escalafó social gràcies a l’esport: futbol, tennis, automobilisme... Un dia es troba, fortuïtament, una morterada de calés al carrer, i aquest fet capgira la seva existència tranquil·la i anodina. És un tipus que ha patit alguns desenganys amorosos. Un home com qualsevol altre, com indica el seu cognom; un paio que, de la raqueta de tennis, en diu pala. Havia treballat molts anys en el tèxtil. Fins s’hi va deixar trossos de tres dits... Un accident automobilístic provocat per ell mateix torna a fer que la seva vida pateixi un gir substancial.

Per la seva banda, Erènia, la protagonista de la novel·la següent, experimenta “la quimera de ser una noia com les altres”, però un casament de conveniència la converteix en una dona més desgraciada que qualsevol altra. Aquesta nouvelle sense gaire ironia, malgrat l’autor, és ben diferent de les dues anteriors (que, justament, exploten esplèndidament els recursos de l’humor). El marit d’Erènia és un individu amb diners, vocal de moltes societats i, de portes endins, un home tou que, a més a més, és impotent.

Hi ha homes que ploren... resulta, a la vegada, una broma colossal i una cosa ben seriosa. L’autor hi comença parodiant les novel·letes d’amor insulses –aquesta, però, té un protagonista masculí, no femení, com d’habitud– i ens acaba donant el retrat esborronador d’un home que ha malgastat la vida en un desig inassolible i que no ha deixat mai d’enfonsar-se en la seva obsessió. Un drama en tota regla. Això sí: un drama presentat d’una manera nova, una mica desconcertant. I amb un enginyós cop de volant metaliterari, en què apareixeran Joan Oliver, Carles Sindreu i Carles Riba. A aquest darrer, Trabal el pentina irònicament. Quina colla, aquests de Sabadell!