El pacte dels remences

El 1485, el país està exhaust. A l’enfrontament entre la monarquia i les oligarquies feudals s’hi afegeix el conflicte remença, que ha donat origen a dues guerres, la primera de les quals, entre el 1462 i el 1472 i la segona, molt més breu, entre el 1484 i el 1485. Els pagesos de remença, subjectes a les classes oligàrquiques a través de les lleis feudals, s’han convertit pràcticament en esclaus. Segons el cruel testimoni de Francesc d’Eiximenis, “mai no es poden a res inclinar, sinó amb força i amb mal. Per tal [....] no són apel·lats hòmens sinó bèsties. I, per raó d’açò, hom els deu tractar així com a les bèsties feres i cruels, que hom doma amb batiment [a cops], i amb fam, i amb clausures [empresonant-los] fortes i terribles”. Durant la segona meitat del segle XV, els remences arriben al convenciment que només amb la força de les armes podran aturar els abusos dels senyors. El conflicte viurà diverses fases; i el 1485, la derrota dels pagesos més radicals sembla obrir una escletxa per a l’acord, si bé durant tot l’any es mantenen els abusos dels senyors i la lluita de guerrilles dels pagesos.

És en aquest context que el rei Ferran II decideix prendre la iniciativa i recórrer a un delegat personal, el magnat castellà Iñigo López de Mendoza, per tal d’intentar arbitrar en el contenciós entre pagesos i senyors. La principal dificultat rau en el fet que cal que les parts atorguin el compromís a través del qual donin autoritat al monarca. Malgrat tot, el mitjancer aconseguirà un èxit gairebé immediat. El 28 d’octubre del 1485, pocs dies després de la seva arribada, els senyors es reuneixen a Barcelona. Les paraules “tanquem in arbitrum arbitratorem et amicabilem compositorem” legitimen Ferran el Catòlic per arbitrar una solució, tot i que aquesta vagi contra les constitucions de la terra, els usatges i altres lleis.

El 8 de novembre arriba el torn dels remences. L’indret escollit és el monestir d’Amer, molt a prop de la vall de Mieres, l’epicentre de l’alçament dels pagesos de la Garrotxa i la Selva, comandats per Pere Joan Sala. Al monestir de Santa Maria s’hi apleguen 94 síndics i delegats. En la seva intervenció, el representant reial comunica que necessita un compromís formal de la voluntat dels remences. I, segons el testimoni d’un dels assistents, Pere Casellas, “tothom fou content de fer e tenir lo manament del senyor rei”. Els síndics i delegats no només hi accedeixen, sinó que també assumeixen alguns gestos per tal d’afermar l’autoritat a Ferran II, com ara retornar els castells que controlen perquè els representants reials els restitueixin als seus propietaris. Els remences també es comprometen a prendre mesures per garantir la pau al territori, com ara controlar els robatoris, perseguir els responsables i restituir als senyors els béns mobles que se’ls hagin robat. Finalment, s’acorda reunir-se dies després a Olot per escollir els síndics que han d’enviar a la Cort.

L’acord definitiu s’assolirà al monestir extremeny de Santa Maria de Guadalupe, l’escenari des del qual es promulgarà la coneguda sentència que, en paraules de Jaume Vicens Vives, va permetre “la resolució del problema remença i la subsegüent pacificació del camp de Catalunya”. El document manté les prestacions dels pagesos envers els senyors, amb la qual cosa s’aferma el seu control; si bé, reconeix el dret del pagès de disposar dels seus béns mobles sense llicència del senyor. Un dels aspectes més coneguts és l’abolició dels anomenats mals usos, tot i que supeditada a una compensació econòmica. Els historiadors han debatut àmpliament l’abast i la repercussió d’aquella sentència, tant en allò que fa referència a les condicions de vida dels remences com de les relacions socials al camp. I es mostren dividits entre els que han presentat l’acord com una victòria dels pagesos i el punt d’arrencada d’una etapa de prosperitat; i els que, contràriament, en minimitzen l’abast i defensen que la sentència va acabar per redefinir i posar les bases per a la recomposició del règim feudal. Fos com fos, aquell 8 de novembre del 1485 el monestir de Santa Maria d’Amer es va convertir en un espai d’història o, com a mínim, en una peça bàsica per un acord històric.